Ja som plenament instal·lats en la foguera canicular de les
vanitats d'agost. Se pot llegir cada dia als diaris o veure-ho per
totes les teles nacionals: som l'orgullosament provincià centre
d'atenció de tots aquells que s'emmirallen pels que o bé són
funcionaris d'ocupació ignota o, encara pitjor, dels que sospiren
per conèixer com té el cul una ociosa ocupadora, com diu aquella
cançó, de baixos llits i pretenciosament aspirant a provenir d'alt
bressol. Tot tipus de personatges estranys dedicats a fer gran
quantitats de coses per no fer feina ens han envaït, i la major
part de la premsa els persegueix per conèixer què opinen sobre tot
allò que no coneixen. En un concert d'una joia de la música, uns
funcionaris arriben tard i tothom pareix escandalitzar-se perquè
aquell home decidí fer allò que a qualsevol país civilitzat és el
normal: començar l'espectacle a l'hora anunciada. Per respecte al
públic que paga. Els que no paguen, que aprenguin a arribar d'hora,
o no hi vagin. Més que res, molesten. Però com que ningú no els ho
diu, ja hem convertit no només en normal, sinó en desitjable, que
aquests funcionaris arribin tard als espectacles i que tots els
haguem d'esperar. Això no és educació. No és res que tengui a veure
amb qüestions de seguretat o de protocol. És mala educació. Seva.
De ningú més.
Un actor que prometia molt i una presumpta actriu que mai no ha
promès res més que fidelitat a tots els seus sucessius esposos,
també arriben a l'Illa a veure si els poden fotografiar una mica
més, per mirar almanco que les poques pel·lícules on encara
apareixen tenguin ressò a Espanya. Per seguir amb l'espectacle, tan
sols tocar terra a Son Sant Joan, els dos suposats astres de la
pantalla se'n van directament a l'orgia de marques comercials i
bancàries amb pretensions de caspa aristocràtico-velera, i pujen a
un iot per morrejar-se davant els flashos després d'assegurar que
estan rebentats pel viatge i que només volen descansar.
En el colmo de l'al·lucinació calitjera d'agost, aterren
dotzenes de periodistes a l'Illa per anar a cobrir les «notícies»
de societat durant els dies que dura l'orgia bancàrio-comercial amb
intèrprets i espònsors funcionarials de luxe. De les seves columnes
se desprèn des de l'adulació sucrosa, empalagosa i vomitiva
d'alguns, a la més refrescant acidesa i mordacitat d'altres, però
tots, naturalment, viuen, i ens fan viure, en funció d'allò que no
és res més que la buidor més fosca recoberta de no res.
I mentre tota aquesta Illa se converteix durant uns dies,
afortunadament durant uns dies només, en tot allò que es el més
ofensiu de la crosta social ociosa i superficial, coneixem que al
passeig de la Castellana de Madrid un grapat de valents, de la
valentia que dóna la desesperació que mai no sentiran els portadors
dels culs o dels llargs llinatges comentats, aconsegueixen una
petita gran victòria després de sis llargs mesos d'haver instal·lat
en ple centre de la capital messetària allò que batiaren com el
«Campament de l'esperança». Mig any s'hi han passat, els
treballadors de Sintel, allà. Cap ni un, ni un, dels que ocupen
portades durant la setmana orgiàstica
aristocràtico-comercial-bancària amb pretensions esportives (a
qualcú li ha interessat alguna vegada la classificació?), ha
visitat, durant aquests sis mesos, aquell campament urbà de la
desesperació per mirar d'ajudar-los de qualque manera, encara que
només fos donant unes paraules d'alè. Cadascú se posa en el lloc on
mereix estar. En aquell campament, una dona, velleta, oferí, i no
eren només paraules, la seva magre pensió per ajudar, amb la
modèstia que fos, a allò que se pogués... Eva Sannum? Aquella
velleta sí que té l'aristocràcia necessària per ser la reina
d'Espanya. De tots els participants a l'orgia d'aquí, tant els que
desfilen per la calitjosa i empalagosa passarel·la de luxoses
misèries com els, la, que només hi són en els desitjos dels
paparazzis, no n'hi ha ni un que li arribi a la sola de les
sabates.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.