Ja som plenament instal·lats en la foguera canicular de les vanitats d'agost. Se pot llegir cada dia als diaris o veure-ho per totes les teles nacionals: som l'orgullosament provincià centre d'atenció de tots aquells que s'emmirallen pels que o bé són funcionaris d'ocupació ignota o, encara pitjor, dels que sospiren per conèixer com té el cul una ociosa ocupadora, com diu aquella cançó, de baixos llits i pretenciosament aspirant a provenir d'alt bressol. Tot tipus de personatges estranys dedicats a fer gran quantitats de coses per no fer feina ens han envaït, i la major part de la premsa els persegueix per conèixer què opinen sobre tot allò que no coneixen. En un concert d'una joia de la música, uns funcionaris arriben tard i tothom pareix escandalitzar-se perquè aquell home decidí fer allò que a qualsevol país civilitzat és el normal: començar l'espectacle a l'hora anunciada. Per respecte al públic que paga. Els que no paguen, que aprenguin a arribar d'hora, o no hi vagin. Més que res, molesten. Però com que ningú no els ho diu, ja hem convertit no només en normal, sinó en desitjable, que aquests funcionaris arribin tard als espectacles i que tots els haguem d'esperar. Això no és educació. No és res que tengui a veure amb qüestions de seguretat o de protocol. És mala educació. Seva. De ningú més.

Un actor que prometia molt i una presumpta actriu que mai no ha promès res més que fidelitat a tots els seus sucessius esposos, també arriben a l'Illa a veure si els poden fotografiar una mica més, per mirar almanco que les poques pel·lícules on encara apareixen tenguin ressò a Espanya. Per seguir amb l'espectacle, tan sols tocar terra a Son Sant Joan, els dos suposats astres de la pantalla se'n van directament a l'orgia de marques comercials i bancàries amb pretensions de caspa aristocràtico-velera, i pujen a un iot per morrejar-se davant els flashos després d'assegurar que estan rebentats pel viatge i que només volen descansar.

En el colmo de l'al·lucinació calitjera d'agost, aterren dotzenes de periodistes a l'Illa per anar a cobrir les «notícies» de societat durant els dies que dura l'orgia bancàrio-comercial amb intèrprets i espònsors funcionarials de luxe. De les seves columnes se desprèn des de l'adulació sucrosa, empalagosa i vomitiva d'alguns, a la més refrescant acidesa i mordacitat d'altres, però tots, naturalment, viuen, i ens fan viure, en funció d'allò que no és res més que la buidor més fosca recoberta de no res.

I mentre tota aquesta Illa se converteix durant uns dies, afortunadament durant uns dies només, en tot allò que es el més ofensiu de la crosta social ociosa i superficial, coneixem que al passeig de la Castellana de Madrid un grapat de valents, de la valentia que dóna la desesperació que mai no sentiran els portadors dels culs o dels llargs llinatges comentats, aconsegueixen una petita gran victòria després de sis llargs mesos d'haver instal·lat en ple centre de la capital messetària allò que batiaren com el «Campament de l'esperança». Mig any s'hi han passat, els treballadors de Sintel, allà. Cap ni un, ni un, dels que ocupen portades durant la setmana orgiàstica aristocràtico-comercial-bancària amb pretensions esportives (a qualcú li ha interessat alguna vegada la classificació?), ha visitat, durant aquests sis mesos, aquell campament urbà de la desesperació per mirar d'ajudar-los de qualque manera, encara que només fos donant unes paraules d'alè. Cadascú se posa en el lloc on mereix estar. En aquell campament, una dona, velleta, oferí, i no eren només paraules, la seva magre pensió per ajudar, amb la modèstia que fos, a allò que se pogués... Eva Sannum? Aquella velleta sí que té l'aristocràcia necessària per ser la reina d'Espanya. De tots els participants a l'orgia d'aquí, tant els que desfilen per la calitjosa i empalagosa passarel·la de luxoses misèries com els, la, que només hi són en els desitjos dels paparazzis, no n'hi ha ni un que li arribi a la sola de les sabates.