Dios mío, el dinero...

Hi ha dies que, en fer memòria dels amics gloriosos que ja han passat avall, em pega un atac de rialles, perquè veig que tot allò que gaudim en vida, o sia, el «ilimitado ágape de langosta, tomate con leche de coco, solomillo y buffet de postres», com diu el cronista Bartolomé Beltrán, ja forma part "i és merda pura" del paradís que mai no habitaren els àngles i els angelots de la pàtria mia. A més de les rialles, també hi ha en el meu cor una mica de recança pel «paradís perdut» que tots enyoram. Jo, per exemple, enyor aquell grapat d'amics periodistes "Gafim, Bonet, Quinito, Giménez, Llull, Rada, Ferret, Verger, Agustín, Melià, etcètera" que també ens regalaren la crònica del paradís i que ara ja riuen eternament, en llegir la frase sublim del doctor Beltrán: «Dios mio qué solidario es el dinero». Idò!