José Fabián Miglioni és un jove uruguaià de 18 anys que forma part de l'anomenada quinta dels oriundos, que, com se sap, en català de Mallorca es pronuncia quinta dels Mapau. En José Fabián es va traslladar des de Montevideo a Madrid per tal d'enrolar-se a l'exèrcit espanyol i, segons va declarar fa alguns dies, «vaig anar-hi amb molta d'il·lusió, pensant que era una ocasió per entrar a l'exèrcit espanyol, però he demanat la baixa perquè mai no m'havia sentit tan pressionat». O sigui que el jove uruguaià, en veure el panorama que li oferia la milícia de la madrastra pàtria, va fugir més aviat que un ca bastonejat. Ara es troba vivint en un alberg per a pidolaires de Madrid, anomenat San Juan de Dios, i dina i sopa en un menjador públic, mentre els governs espanyol i uruguaià es conviden mútuament i diplomàtica a finançar la seva repatriació.
Aquesta és la creu d'aquella moneda que ens anunciaren a bombo i platerets els noticiaris fa unes setmanes, l'Operació Mapau de l'exèrcit espanyol destinada a replegar de les antigues colònies carn de canó sud-americana i mal pagada per alimentar la maquinària de guerra dels espanyols. A en José li han bastat poques setmanes per enviar l'exèrcit espanyol a pondre i tornar "o intentar tornar" al seu país i recuperar els seus estudis de reposteria.
El cas d'en José Fabián no és l'únic. Ell és un més dels 7 uruguaians, dels 30 que havient estat reclutats per pal·liar el drama de manca de vocacions que viu l'exèrcit espanyol, que han decidit abandonar l'exèrcit a les poques setmanes d'haver-hi ingressat. Però la insubmissió de la quinta dels Mapau no s'acaba aquí, dies abans de jurar bandera (diumenge passat), dels 200 nous soldats arribats de l'Argentina i l'Uruguai, ja n'hi havia una cinquantena que s'havien plantat, que havien decidit que no havien nascut per fer el soldat i que, aprofitant la generositat i celeritat demostrada per les autoritats espanyoles a l'hora d'arreglar-los els papers, havien cercat una altra feina, que amb tota seguretat els oferirà menys maldecaps i més doblers.
La desesperació de les autoritats militars no té límit i el seu disgut no té consol. És que ni els sudaques no els fan cas... I és que haver defraudat les espectatives de gent provinent de països on els seus «milicos» no són precisament un model de respecte a la convivència democràtica i d'institució estimada per la població civil, és molt gros. Però ja sabem que la capacitat de producció de frustracions de l'exèrcit espanyol no coneix sostre.
Desconsolats i més sols que la una, els militars espanyols es demanen per què els fitxatges estrangers també deserten i es pregunten si l'operació Mapau-militar va ser una bona idea i si als oriundos se'ls varen explicar prou bé les condicions del contracte. No entenen com de la primera fornada ja se'ls ha escapat un 25% del contingent, xifra encara molt per davall de les assolides quan intentaven reclutar els que els coneixem de fa temps, però gens menyspreable tenint en compte les circumstàncies en què s'ha produït el reclutament i a les persones a les quals anava dirigida l'oferta.
El nou ridícul de l'exèrcit espanyol i la breu mili dels Mapau podrien servir, almenys, per iniciar un guió d'algun fulletó de l'estil dels que oferien (no sé si encara ho fan) les televisions espanyoles al migdia. Des de sempre he compartit la crítica que han fet els moviments pacifistes i antimilitaristes als exèrcits, en el sentit que llur funció última és la de matar. Al pas que anam, l'exèrcit espanyol ens matarà a tots. Però de riure.
