Curiositats

Amb pocs dies de diferència d'algun ensurt anterior el ministre de la presidència "ja és curiós que hi hagi un ministre de la presidència" diu que el Quixot és com els Harlem Globetrotters. Com que bona part de la població no sap qui o què són els Harlem Globetrotters ni de quin planeta vénen, no passa res, i pels qui ho saben, tampoc. Què ha de passar, si no res? No passa res perquè la troballa era una resposta imaginativa a una proposta del rivals socialistes: si l'oposició diu que la terra és rodona, a reivindicar marcialment el planeta cúbic, i no passa res. Si algú hagués gosat dir que el Quixot és una mena de Raúl López però que Shakespeare és Michael Jordan, ja hauria començat alguna guerra, tot seguit que algun assessor del ministre li hagués explicat qui és qui. Al mateix temps (la realitat dóna per a molt) el ministeri de cultura difon una enquesta, prèviament encarregada, i explica que només un terç de la població llegeix (llibres, en concret) habitualment. (També s'hi parla de la conveniència de fer una política bibliotecària coherent i rigorosa: de províncies estant ens acabem d'assabentar, curiós, que hi ha una cosa més enllà de l'horitzó que es diu política bibliotecària). Al mateix temps (tranquils, que n'hi ha per a tots) s'inaugura a València el Museu de la Il·lustració i la Modernitat. Museus no en falten, però hem arribat a la modernitat? L'hem superada? ¿Com anem en la cursa per ser els més moderns dels moderns, més moderns que els francesos "que tenen unes biblioteques que aquí, a províncies, no sabríem si són biblioteques o quiròfans, tan netes i ordenades i plenes que estan", més moderns que els europeus de la unió, en general "amb gairebé la meitat de la població universitària amb beca", i més moderns del que ens veuen els japonesos, tan moderns, per aquí per l'Europa del sud, que podem menysprear tots els països que ens superen en les estadístiques de consum cultural, perquè aquí la cultura és tan refinada, tan fina, que no surt a les estadístiques. (I això sense incloure-hi les estadístiques de consum futbolístic i els nous fitxatges de l'estiu, tan perfectes que semblen dissenyats pel ministeri de la presidència en lloc de provenir de l'ajuntament de Madrid).

Avui es decideix on es fan els Jocs Olímpics del 2008, i el senador republicà Jesse Helms ha dit que el govern americà està prop de cometre amb la Xina els mateixos errors que es van cometre amb els Jocs del 36. Què va passar el 36, es demanarà gran part de la població americana, i europea tota, que no hi havia nascut? Els xinesos volen ser moderns sense ser demòcrates, que és ja el rien-ne-va-plus de la modernitat, la modernitat asèptica i astènica, una mena d'Il·lustració virtual, de museu, que ha equiparat definitivament les llistes de llibres més venuts als rècords damunt la pista i el caché dels escriptors al dels futbolistes. Ja només falta saber si el ministre ha estat missioner (o cuiner, o jugador de bàsket, tant se val, abans que no frare), i què se li acudeix en sentir els noms dels mítics Pistons de Detroit, que entraven i sortien de la pista sempre corrent, i qui hem de llegir si volem recordar l'enyorat dolentot del Bill Laimbeer, aquell cara d'innocent que atonyinava d'allò més sense despentinar-se. Així, amb la bàsket-literatura engegada des de presidència, i sense intermediaris molestos, anem completant el panorama de modes que confirmen l'eternitat del solar patri, sense deixar "això mai" de practicar les modes veritablement eternes: el normaduvalisme, la gameboymania i el regatisme sense sortir de port (sense oblidar el coiotisme-dax, que, a més, es pot ballar).