La senyora Villalobos referma la seva actuació política (per dir-ho de qualque manera) en l'opinió pública continguda en el que ella anomena «el carrer». No sé si tots els ministres són iguals "en la intimitat, vull dir", però el que aquí coneixem de prop té una visió restringida, passada per un especial sedàs, del «carrer». Sembla com si la cartera ministerial dugués inclosa la síndrome de l'aïllament. Un aïllament selectiu i selecte que envolta tot el dia de gent, però sempre és la mateixa o de la mateixa casta. Surten a dinar amb gent del seu món, passegen protegits per guardaespatlles i, especialment, per una promptitud i velocitat que fa efímera tota relació, es reuneixen tot el dia amb gent que tot el dia està reunida... per això, quan un ministre diu que «pel carrer em feliciten» per una acció, hauríem de saber de quin carrer parlen. Si normalment ens sorprèn el suposat univers que reflecteixen les enquestes, imagini's quan l'enquestador i «el tema» són la mateixa persona. Això suposant que l'enquestat sigui distint.
Supòs que les paraules del senyor Flaquer, don Joan, s'han d'inscriure en aquesta norma. En cas contrari no s'entén que digui «no tenim la sensació que la societat ens hagi retirat part del suport...» Clar que no sabem a quina societat es refereix: a la dels sopars «de germanor», que per no veure no veuen ni problemes en les investigacions judicials que els atenyen? o a la claca renouera que s'excita amb els antiparcs, hotelers, transportistes i altres col·lectius que es retroalimenten en l'endogàmia? Hi ha vida fora d'aquests grups. I jo diria més: hi ha vida que altre temps va ser popular i ho podria tornar a ser només que li dedicassin part del temps que ara dediquen amb exclusivitat als renouers, eixorcs per a més inri.
L'Associació de Premsa Forana de Mallorca m'ha remès una publicació titulada Quadern d'usos, costums i oficis pagesos, que és el col·leccionable sencer d'un suplement que es distribuirà en 5 fascicles juntament amb les publicacions afiliades a l'associació. El text és de Biel Frontera i Gelabert i les fotografies que documenten una Mallorca preturística, gairebé inexistent, són d'en Climent Picornell i Bauçà. Coses tan «senzilles» com tallar el pa amb un trinxet, cuinar amb olles d'aram, un replec de cultura de les figues, segar a falcell, etc. són arreplegades en aquesta experiència interessant, autèntic baròmetre de la bona salut de la premsa forana o de la capacitat dinamitzadora dels seus dirigents, no ho sé. Que una iniciativa així tengui el suport del Govern de les Illes Balears és més que normal, però que el departament patrocinador sigui el de Turisme, revela aquesta realitat que emocionalment ens dol: en aquest país de quatre illes sense frontera el nostre passat sols és un altre producte turístic.
