La proposta de moratòria que ha fet aquesta setmana Munar, i UM, posa tothom davant del mirall. Fins el juliol de 1999 tot era fàcil. Governava el PP, i la resta, des de la mateixa UM (des que trencà amb el PP, el 1992), fins Els Verds, passant pel PSIB i PSM, a més de tota la llarga nòmina d'associacions diverses, se limitaven a queixar-se, criticar els conservadors i fer manifestacions. Mentre no se tenia el poder, les consignes bastaven. Però a partir de juliol de 1999, quan se signà el Pacte de Progrés, aquells que deien defensar una actuació contundent per restringir la construcció, que criticaven el PP perquè no feia res davant la sensació d'ofegament per la gernació que hi ha a Mallorca, que no tenia sentit de país... se convertiren en els responsables polítics que haurien de fer front, després de tants d'anys de desitjar-ho, a l'equació més complicada: dues incògnites (territori i població) que segons com se relacionen donen un resultat o un altre. Aquest dos primers anys de Pacte de Progrés ha estat un passa-tu, passa-tu, i així s'hauria pogut seguir fins a l'infinit. Però dimarts, la proposta d'UM ho va fer esclatar tot. Ja res no serà igual. Tothom s'haurà de banyar.

Des de les posicions ideològiques esquerranes sempre s'ha donat per bo i com a políticament correcte defensar mesures estrictes de protecció del territori. Sí, però quant a la població... això ja no és el mateix. La variable de la població no ha estat reconeguda més que com un problema teòric. Des de l'òptica esquerrana difícilment es pot justificar tancar fronteres, per així dir-ho. L'equació, pels esquerrans, per tant, no pretén resoldre un problema que no consideren com a tal: la població. L'equació, per a ells, és: territori més sistema econòmic igual a població. Si el sistema canvia, pensen, l'allau d'immigració minvarà i, per ventura, acabarà. I, mentre, s'ha de protegir el territori restringint la construcció, però amb salvedats, clar, com les vivendes socials per donar resposta a aquesta necessitat d'habitatge de mà d'obra immigrada. Per tant, l'actuació s'ha de fer, i gradualment, sobre el territori i el sistema econòmic, i així la conseqüència serà un canvi, lent, sobre la població. És una resposta ideològica a un problema teòric que saben que d'aquesta manera mai no quedarà resolt a la realitat, si bé permet anar avançant, estar cada cop una mica millor que abans, però clar, no actua primordialment sobre la població. I quan el sistema hagi canviat i el territori estigui protegit, la població fàcilment podria ser un conjunt social que poc o res tengués a veure, com a ens sociològic i cultural, amb el que era abans.

La proposta d'UM trenca radicalment amb aquesta visió. És un aposta ideològica nacionalista, duita al límit. Estableix l'equació sense embuts, sense condicionants de voler ser políticament correcte. Quins és el problema? El territori? La població? No, el problema és el país. El que proposa Munar és brutal per la seva senzillesa d'exposició ideològica, però ningú no pot negar que és molt clar. Reconeix l'equació: territori i població, i a l'altra banda de la igualdat hi posa el país, considerat des del punt de vista nacionalista. Clar, si l'objectiu és preservar la seva idea de país nacionalista, aleshores sobre el que s'ha d'actuar no és sobre hipòtesis de futur, ni amb gradacions que duen a un horitzó inabastable, sinó sobre realitats existents: sobre la que, per ells, és l'amenaça pel futur del país nacionalista. I quina és, aquesta variable? La població. La immigració. Si la immigració continua, el país nacionalista mai no serà possible. Per tant se l'ha d'aturar. Com? Actuant sobre el territori, que en aquest aquest cas esdevé l'instrument a través del qual s'intentarà aturar el perill per al país nacionalista. L'objectiu, per tant, no és tant preservar el territori, ni canviar el sistema, sinó que s'ha arribat a la conclusió que el país nacionalista només podrà existir si se protegeix al màxim el territori perquè així deixaria de venir immigració. El sistema bé està, com està. Simplement s'hauria d'adaptar a una espècie d'autoalimentació segons necessitats i recursos propis. Aquesta és la forta aposta ideològica que ha fet UM. Veurem qui guanya.