El primer pensament que em ve al cap quan un veu la campanya publicitària de «Ja tenim 2 anys» referent al Govern de Progrés és: com passa el temps! Ja han passat dos anys d'aquell aplaudiment etern a la Llotja.
Si a mi m'ha passat volant, imaginau-vos els nostres responsables polítics, que volien posar en marxa tants i tants projectes. Quan un parla amb el seu entorn immediat, detecta una certa sensació de desànim. El canvi no s'ha notat tant com calia esperar.
Jo hi estic d'acord amb això, però crec que val la pena anar una mica més enllà amb l'anàlisi. El primer referent que fa servir l'ala esquerra de l'electorat a l'hora de valorar, són les ganes d'un canvi de model, d'un nou equip entusiasta que posàs en funcionament tota una sèrie de mesures correctores per socialitzar en comptes d'anar acompanyant el mercat en la seva orgia consumidora de territori, tradicions, cultura i el que sigui.
Les ganes d'aquest sector de la nostra societat eren tantes, que potser superaven de molt la capacitat d'acció de qualsevol Govern. De fet, Balears són un bon exemple per rebatre els neoliberals: Si ho deixam tot en mans del mercat, d'aquí uns anys les Illes seran una macro urbanització, plena de ciment, cotxes, grans magatzems, i estàndards de consum massiu, sense cap signe autòcton que no siguin els focs artificials del regidor valencià de Palma.
Ara bé. Quan un revisa els programes electorals dels partits nacionalistes i d'esquerres, se n'adona que aquest entusiasme del canvi profund també enlluernà els redactors d'aquests documents. I és que 16 anys d'oposició donen per somniar molt. Per desitjar una revolució tan profunda que només es pot dur a terme sobre el paper del programa electoral, que sense dubte ho aguanta tot. La sort, pel que fa a la seva credibilitat, és que cap partit d'aquests ha hagut de governar amb el suficient marge com per aplicar el seu programa.
Així i tot, el Pacte resultant, el document de mínims signat, era prou ambiciós. No se n'ha aplicat la meitat ni de prop fer-s'hi. Basta veure com està el nostre territori. Entre la inèrcia, les llicències antigues, el poder del sector privat, i la posició d'alguns partits, especialment UM, les mesures preses fan ganes de riure. Qui li hagués dit a Margarita Nájera que una petició seva de contenció, d'implantar quotes de llicències, (imaginau-vos, na Nájera fent contenció. No predicant-la, sinó fent-la) encara tendria problemes per prosperar a una comissió insular d'urbanisme «progre». Idò és així. Veurem què passa dimarts. El vot d'UM decidirà. Aprofit per dir que a Rafael de Lacy no li agrada el sistema dels «cupos» de llicències, però ell no n'ha trobat d'altre. Ara que el Consell té més competències, està obligat a corregir la inoperància total durant 2 anys del conseller Josep Antoni Ferrer i el seu equip.
La situació territorial, de la qual se'n deriven els principals problemes que patim, és sense dubte la qüestió pendent més important que té Antich sobre la taula. Dos anys després d'arribar, el seu equip ha estat capaç de complir part dels objectius, tenir més presents els ciutadans desfavorits, eliminar la digito contractació del PP a l'Administració, fer una política educativa, lingüística i cultural seriosa i no provinciana, atrevir-se amb els sectors intocables i llençar l'ecotaxa, comprar espais naturals, i tantes altres coses. Però no han estat capaços d'aturar de veres l'escandalosa i irreversible agressió de la nostra terra. I deixar-se això no és poca cosa.
Potser un altre motiu, a més dels apuntats, és la manca de visió estratègica. El dia a dia és capaç d'anul·lar la capacitat de veure més enllà. Hem de demanar al Govern un esforç de prioritzar aquelles qüestions fonamentals, com és el model territorial i la urgència de l'acció, davant altres temes molt menys eficaços. Encara que resulti molt divertit trobar pedaços bruts dels anteriors gestors de l'Administració, la història demana al Govern agafar el bou per les banyes.
