La dosi diària de crispació. Tan se val si és en un sector o en un altre, si els hotelers, els propietaris, els transportistes d'enderrocs o els de turistes; l'important és la dosi, perquè «moltes mosques maten un ase», segons la tradició popular i mai tan encertat l'adjectiu. Ens quedarà el dubte, raonable a la vista dels esdeveniments, sobre els autèntics motius de la vaga de transportistes de demà. Tots sabem que, passi el que passi, no hi haurà una vaga «dura», amb posicions inamovibles i lluita «a mort» "tipus miners britànics amb la senyora Tatcher", sinó un conflicte larvat i cíclic del qual se sap que la resolució serà, com a molt, en forma de «coitus interruptus». Perquè fos una clàssica vaga d'empleats contra patrons, els patrons s'hi haurien de jugar més i rebre molt. Si, pel contrari, parlàssim d'un look out per pressionar els empleats, caldria cercar amb lupa quins interessos dels treballadors perillen si l'envit de la vaga sortís malament. Aleshores, si cap dels actors d'aquesta comèdia està disposat a fer massa mal a l'altre, els únics amb tots els «números» per rebre som nosaltres. Al final em queda una pregunta que no faré, però, ja que som els únics afectats, m'agradaria saber què passaria si ens organitzàssim en la nostra defensa...
Què fa un ministre de Medio Ambiente en unes jornades sobre turisme en un país estranger? Per contestar aquesta pregunta no basta fer memòria de la nacionalitat dels empresaris ni de l'eufemístic títol de «Turismo, Naturaleza y Nuevas Tecnologías», sota el qual s'amaga aquesta reunió d'hotelers mallorquins «a l'exili». De res serveix tanta informació si s'oblida la condició de cap del partit a l'oposició del senyor Matas. De qualsevol manera, la distància que separa aquestes dues illes turístiques no és suficient per perdre de vista qui és qui i quins són els seus interessos. Divertit, sí que ho és, veure com tot un ministre fa d'entretenidor dels membres més destacats de l'oposició real. Segur que haurà fet collita de noves idees per recuperar la cadira que amb tanta traïdoria un dia aconseguí.
Ara ja sabem quin preu té la desestructuració familiar, l'exercici de perdre el ritme a favor dels beneficis empresarials: 25.000 pesetes l'any (uns 150 euros). Aquesta ridícula quantitat és el que pagaran els grans magatzems a cada treballador que perdi 10 diumenges de la seva vida privada. Tot s'ha de dir: a partir de l'onzè la quantitat s'augmenta fins arribar a la demesurada xifra de 18 euros per dia. Ara que sabem els minsos costos i suposam els grans beneficis, no és d'estranyar l'ímpetu amb el qual defensen l'obertura dominical la patronal de les grans superfícies. El que no s'entén és l'actitud insolidària de la resta de la societat.
