Hi ha dies que no em reconec, de tan disciplinat que he tornat. Deu ser cosa de l'edat, perquè els professors de la meva infantesa no es creurien que, el mateix dia de rebre una «instrucció», jo m'assec a l'ordinador per fer-ne compliment. Ha estat avui mateix que, en una carta escrita a mà, els senyors Antich, Grosske i Sampol i la senyora Rosselló (l'ordre alfabètic és el que ells utilitzen per signar-la) m'han dit «esperam els teus suggeriments». A mi ja m'agradaria fer-ne qualcun, però quan he vist que em parlaven d'en Pau, n'Aina i na Lola, nascuts tots fa dos anys, i fins i tot m'enviaven una polaroid d'en Pau per compartir amb ells l'orgull de pares d'un infant que «va bo» (això es veu tot d'una), m'han entrat els dubtes. I ara què els hi dic "m'he demanat amb preocupació", com els hi explic que d'infants tan petits no en tenc gaire idea. Perquè ells, que tot ho saben, pensen que me'n record de la Psicologia Evolutiva que vaig estudiar, que els podria donar una ma amb això d'educar al·lots per fer-ne homes i dones de profit. I jo no sé com dir-los que, a força d'afegir tonteries al cervell, n'he oblidades d'altres. Em sap greu perquè, pel que diu «la carta», estan «apassionats» en la tasca. I són tan «educats» que em donen les gràcies per avançat i que, en aquesta feina, «mai s'han sentit sols», acompanyats per les meves opinions (em llegeixen), els meus suggeriments (m'escolten) i les meves crítiques (m'entenen). Estic desolat, no em conhorta ni la promesa final de «tot el que continuarem fent plegats»; jo, que som dels que no els importa que s'ho muntin tres senyors i una senyora per fer família d'aquesta relació amb trigèmins. Amb aquest sobre tan guapo que m'han enviat la «participació», i ara no sé què fan les relacions de fet quan els descendents fan 2 anys: la Primera Comunió laica? la Posada de Llarg progre? la Confirmació telemàtica? Què fan? I, sobretot, com se'ls felicita?

Aquesta sí que no l'esperava. Torn de comprar una garrafa d'aigua i la veïna m'ha mostrat, tota esverada i contenta, una carta exactament igual que la meva. Ella no escriu al diari. A més, em jura que no coneix de res aquests senyors i la senyora, ni el seu descendent de la foto. Això sí, ella sap que s'ha de fer en aquests casos «ara, per qualsevol celebració, has de fer un ingrés» "m'ha dit, tota convençuda, mentre prenia el camí de l'oficina de Sa Nostra". No m'he atrevit a dir-li que em feia mala olor tanta similitud caligràfica, ni que les polaroid són irrepetibles i les nostres "diria" són iguals. Ves-li a explicar, si tens nassos, que és un recurs dels polítics això de tractar-te de tu, com si et coneguessin de tota la vida, o que, si tenia raó, a «la carta» hi faltava concretar el lloc del tiberi, perquè sempre hi ha un tiberi en aquest país. No he estat capaç, ho confés, i no sé si hauria valgut la pena: en el fons, a mi també m'havien impressionat, i això que escric en el diari.