Dilluns, 11." Mentre els llagrimals del darrer canonge assajaven
ploreres oint la sentència, jo sospirava alleugerit, no tant pel
veredicte, com pel descans d'una presència que havia esdevingut
omnipresent en tots els mitjans de comunicació. Durant setmanes,
des de Tampa, ens assabentaven dels detalls d'un judici que, per la
sala, semblava de passa tu, de la solidaritat dels espanyols, de la
presumpta innocència de l'acusat, dels viatges dels senadors, de
l'actitud dels pares i de les costes dels missers. Salvar el pres
s'havia convertit, més que en una qüestió de justícia, en una
afirmació d'espanyolitat, una revenja de la colònia, una campanya
d'imatge, un circ informatiu, a l'entorn de la part més sòrdida i
morbosa de l'afer, en el qual tots es disputaven les despulles,
encara que aquestes fossin de cos present, una causa que, per
atzar, es posava al servei de l'Estat per tal d'alliberar un súbdit
injustament condemnat a mort per culpa d'un sistema judicial injust
i per unes relacions, certament, perilloses. Mentre, en el lloc
d'origen, avesats a les execucions, errònies o justificades, si és
que matar algú pot tenir justificació, ningú no s'ha assabentat de
la tragèdia que covava en el corredor de la mort, indiferents a la
veritat, que és l'única base sòlida de la justícia. En aquells
indrets, uns jurats formats per persones que, en la seva majoria,
no saben fer una o amb un tassó, tenen la responsabilitat d'imposar
els càstigs que les fiscalies sol·liciten i els jutges accepten, a
instàncies d'una policia capaç, com per tot arreu, de manipular
proves i escarnir la llei.
Que la pena de mort és l'aplicació de la barbàrie, ningú no ho
hauria de discutir. Tant de bo, però, que totes les energies que
s'han utilitzat en aquest cas es posessin al servei de la defensa
dels drets humans, aquí i arreu del món, tant si es tracta d'un
ciutadà espanyol com estranger. Les injustícies no deixen de ser-ho
perquè els que les pateixen siguin ciutadans anònims, ignorats pels
mitjans de comunicació. Privar algú d'una existència digna, d'una
feina amb un salari just, del permís per fer aquesta feina, poden
esdevenir condemnes més llargues que la cadena perpètua. Tancar els
ulls davant les realitats sobre les quals podem intervenir i
girar-los vers realitats llunyanes sobre les quals la nostra
intervenció serà, si de cas, anecdòtica, em sembla política
d'estruç. Hipocresia. Com hipòcrita és captar per al tercer món
mentre els nostres veïnats de les perifèries viuen en els femers i
s'alimenten de les deixalles de l'opulència.
Salvar algú d'una condemna injusta és, sobretot, una victòria
sobre un sistema injust. Però la nostra justícia que,
afortunadament, no contempla un càstig tan irreversible, pateix
d'una essència igualment injusta, perquè, com la nord-americana,
afavoreix aquells que tenen més diners, aquells que disposen de
bones defenses, aquells que tenen la sort de veure prescrits els
seus delictes, aquells per als quals el temps juga al seu favor,
aquells, en definitiva, que tenen el privilegi de la fortuna.
Ignorant com som del meu propi futur, fóra xafarderia predir
l'avenir del no condemnat. Per la notorietat i la popularitat que
li han concedit les càmeres, però, m'arriscaria a presagiar que
aviat el tendrem de convidat a les tertúlies radiofòniques, als
programes del cor, no precisament mèdics, a les inauguracions que
els famosos donen suport després de passar per caixa i cobrar el
lloguer de la seva presència, fins i tot no descartaria un conveni
idil·lic amb alguna peça de l'espectacle en hores baixes
necessitada de promoció. Aquest tango és un negoci i tothom té dret
a sucar el seu minut de glòria. Tot i que mai no he sentit, en les
informacions, potser perquè no he parat prou esment, la professió
de l'heroi, el cert és que ajuntaments i institucions el reben amb
els braços oberts en olor de multitud. Si sap administrar
l'experiència i la beneiteria dels ciutadans, tendrà pa per un
parell d'anys i podrà viure esquena dreta. Que no sigui un assassí
no significa que no sigui un bon tord. Diuen, els papers, que
vendrà a descansar a Mallorca i, per ventura, algú el convidarà a
regatejar per la badia en una embarcació de dos pals.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.