«Aquell de vosaltres que tengui queixa d'altri que es guardi d'invocar la llei..., millor resignar-se abans de ser defraudat» deia Sant Pau referint-se a la justícia. Han passat molts d'anys i l'expressió més cruel de la justícia són aquests corredors de la mort del país que fundà Jefferson, ideòleg dels drets humans i el valor de la individualitat: és la condemna a mort calculada i mesurada, com qualsevol crim d'estat. Protegit pel tabú del secret oficial, cada assassinat que un govern sufraga genera ascens i medalles. És més, si al·legant interès d'estat, un representant d'altri "un mandatari públic" ordena matar, sense judici previ i saltant-se la llei, converteix els representats en còmplices, al temps que es descarrega de responsabilitat. Qualsevol dels darrers presidents dels Estats Units és tan innocent pel seu país, com culpable resulta qualsevol nord-americà per un altre país que es sent agredit.
Les persones, els béns, les llibertats són un conjunt de coses que mereixen el nom de país, però és fàcil comprendre que la seva defensa no admet ni exigeix crims ni fraus de cap tipus. La resta és perversió del terme de justícia i de seguretat, perversió que per altra banda ha estat quasi llei per mil·lennis. És més, cap milionari dels Estats Units no s'ha assegut mai a la cadira elèctrica. Ni el darrer Martínez no hauria estat declarat no culpable sense un advocat d'honoraris multimilionaris. Les causes inquisitorials, fins i tot, no sempre acabaren amb condemnes "els delators i els arrepentits han existit sempre", però ni una es va tancar sense pagament de costs per part dels acusats.
«Ja és mal tenir poc per desitjar i molt per témer» deia Francis Bacon, però ja és pitjor tenir tanta por, tanta manca de seguretat, com per anar coaccionant, prohibint, fent parts i quarts o pretendre la puerilització dels desitjos aliens i que la resta és una ramat. És llavors que la seguretat i el lucre fan aigua. Res no hi ha més ridícul que aquest tan segur de sortir-se'n amb la seva, quan en realitat camina cap al jutjat.
