Només un poble d'especuladors i desinformats, o les dues coses alhora, pot restar immòbil davant l'afronta urbanística de l'Ajuntament de Palma. Si no n'hi hagués prou amb una normativa que permet als poderosos negociar, amb tèrbol conveni, més cubicatge a les seves construccions, mentre comdemna els dèbils a no poder instal·lar ni una antena parabòlica (i no ho critic), ara ens apareixen els responsables (segur que es diu així?) de Cort, tots estufats com indiots perquè, en la seva particular manera de fer números, han tengut superàvit. Em diran que és per botar d'alegria, veure com els responsables (tornem-hi) dels diners públics estalvien, i tendrien raó, però no és el cas: no hi ha estalvi ni bona gestió, sinó perversa comptabilitat a base de rentings amagadissos i, el que és pitjor, molt pitjor, per la venda dels terrenys que ens pertanyen, aconseguits per la famosa i mal utilitzada cessió del 10% a les grans obres. En llenguatge planer: la llei preveeix els ajuntaments d'un instrument per a aconseguir sòl per a diversos usos públics i, al temps, rebaixar la densitat de les construccions. Idò no, ni una cosa ni l'altra, 900 milions han aconseguit aquests responsables per la venda del nostre espai lliure. I ho diuen tan contents, com si fessin el gran negoci. El fan? El feim?

Passar un dia gairebé dedicat a l'endogàmia periodística pot esser un exercici de penitència o d'autoestímul. Jo, la veritat, l'autoestímul l'entenc d'una altra manera "i aquí no és el millor lloc per a les intimitats" i per la penitència encara estic arreplegant pecats. Així, per un dimarts que m'hagués agradat veure com als diputats els feien la sang al Parlament, encara que fos per una bona causa, me'n vaig anar l'Escola d'Hoteleria, batiada Escuela de Hostelería per a l'ocasió, a unes «Jornadas» dedicades al «El papel de la prensa regional como factor de progreso en la comunidad». Fer la llista dels absents seria més curt i fàcil que la dels presents, però no la faré, convençut com estic de que és per fer-se notar que no hi eren. A la resta, diluïts entre tanta excel·lencia pròpia, no ens deixaren demostrar-la. Publicistes, polítics, caps de premsa, capficats amb la premsa, periodistes i assimilats omplien la sala amb l'amagada esperança de veure qualque esquitx de la guerra mediàtica. De què, si no, s'aguanta a la mateixa gent, amb els mateixos temes i les sabudes posicions? Més «autobombo» que floretes a la competència, com era de preveure, però encara hi hagué més floretes que ganivetades. És que menystenir cansa molt menys que agredir, i en això passaren les hores. Bé, així m'ho contaren, perquè la fuga és un dret, encara. De tot el sentit, em qued amb la contraposició que va fer el senyor Andreu Crespí a la idíl·lica idea de matrimoni que s'aplica a la relació entre polítics i premsa: «és de disciplina anglesa: qui paga, rep».