Dies enrere llegia al diari que la Conselleria de Benestar Social destinava prop de noranta milions de pessetes a diferents projectes sociosanitaris de la regió de Camagüey, a Cuba. Com molts mallorquins (que podem ser titllats d'insolidaris) voldria expressar la meva sorpresa i indignació per la manera com Fernanda Caro utilitza capriciosament els doblers públics (els de tots els ciutadans, per si la consellera no ho té present). Quedi ben clara la meva simpatia pel poble cubà i pel company Fidel; encara que no he arribat a l'extrem de traduir-la en doblers. Tot i entendre les mancances que sofreixen els cubans a causa del bloqueig nord-americà, o les que pateixen altres països subdesenvolupats, no puc oblidar el nostre propi tercer món quotidià i proper: el dels sense sostre, el de la gent gran sense atencions i cura, mancada de places a les residències, el dels que pateixen les deficiències estructurals de la nostra actual xarxa sanitària, el dels malalts mentals de l'obsolet psiquiàtric, ... Na Caro i els seus homònims de càrrec (i paga) d'altres institucions autonòmiques tenen molta, moltíssima tasca per fer sense sortir de les «quatre illes, un país, cap frontera». El meu vot no fou un xec en blanc perquè ella i els seus companys de govern realitzassin les seves fantasies amb els meus imposts.

Com a consellera té el deure d'administrar els doblers públics amb responsabilitat per satisfer les necessitats del conjunt dels electors. I si no és capaç de fer-ho amb el mínim seny exigible i no té altra idea que invertir recursos a milers de quilòmetres ignorant les necessitats existents a pocs metres del seu confortable despatx oficial hauria de dimitir, com faria qualsevol de nosaltres amb dos dits de vergonya torera.