La nova financiació autonòmica

Independentment del contingut de la proposta dels populars, que en aquest article no valoraré, hi ha uns certs aspectes en aquest tema que m'han cridat l'atenció. El primer de tot és la insistència de consensuar la proposta de forma preferent amb els socialistes i no amb el conjunt dels representants autonòmics o del conjunt dels partits polítics. En aquest sentit cal ressenyar que Javier Arenas ja ha demanat públicament al PSOE «que en la negociació prevalgui el sentit d'estat i que no faci oposició des de les autonomies». Aquí hi veig una doble estratègia. Per una part volen continuar amb la política centralista i d'aïllament dels partits nacionalistes que el PP ha practicat des que va assolir la majoria absoluta i que, tot s'ha de dir, almanco pel que fa a Euskadi, fins ara els ha aportat uns resultats ben magres. Es tracta de fermar el tema amb el segon gran partit espanyol i arribar amb un text consensuat en allò més fonamental al Consell de Política Fiscal i Financera, on hi ha representades les comunitats autònomes i on, a tot estirar, es podrien fer alguns retocs secundaris per fer la sensació a l'opinió pública que s'ha escoltat tothom. Si ja s'ha arribat a un acord amb els socialistes, només quedarien tres comunitats autònomes fora del consens: Catalunya, les Illes Canàries i Euskadi, ambdues governades per sengles partits nacionalistes. Però com que, a més a més, Euskadi gaudeix d'un sistema de finançament propi, el concert econòmic i, per tant, no té res a dir en la negociació d'aquest nou model de finançament i les Illes Canàries tenen un Règim Especial que els funciona prou bé, ja es veu contra qui es dirigeix la maniobra. Si Jordi Pujol quedàs tot sol defensant una cosa diferent que els altres quinze, ja tenim una nova excusa per acusar-lo d'aferrat i insolidari i atacar un poc més els nacionalistes.

Tanmateix no seria sols Catalunya qui es veuria perjudicada per aquesta forma d'actuar, sinó, possiblement, totes aquelles comunitats que tenen un perfil econòmic prou diferent del predominant a l'estat. Per exemple les Illes Balears que, al contrari que la majoria de regions i nacions peninsulars, té una economia fortament basada en el monocultiu turístic, amb una població a l'estiu que supera de molt la censada oficialment i que també consumeix béns i serveis d'aquí i que, fins ara, mai no s'ha tengut en compte a l'hora de repartir els doblers.

Cal reaccionar i cal fer-ho aviat davant aquest perill. I el PSOE no ha de caure en el parany que li ha posat n'Aznar. Aquí hi ha la segona part de l'estratègia popular: quedar-se sense oposició. El pacte antiterrorista, el pacte per la reforma de la justícia, el pacte pel finançament autonòmic... donen la imatge als ciutadans que el govern i oposició s'han convertit pràcticament en el mateix: tot ho consensuen, en tot estan d'acord. Si és així, per tant, quin sentit tendrà votar el PSOE? Per què no votar directament el PP?

Aquí els socialistes tenen la presidència, però no cal oblidar que Francesc Antich no representa només el seu partit, sinó que ha de defensar el programa de tot el Pacte de Progrés i, sobretot, el que més convé als habitants d'aquesta terra. I el mateix ha de fer l'aragonès Marcel·lí Iglesias. Cal que assumesquin que el càrrec institucional que ostenten els obliga a comportar-se com a vertaders representants dels seus respectius pobles, i no com a membres d'un determinat partit polític. Si així ho fan i aconsegueixen que així ho entengui el seu partit encara hi ha qualque possibilitat d'assolir un model de finançament mínimament favorable per a aquestes Illes. En cas contrari, seguirem com fins ara: més magres que un ca pucer.