Dilluns, 14." Uf, quin alè! L'han ben cagada, els integrants del front antinacionalista, tot i que ja se sap que en les valoracions postelectorals els perdedors sempre es treuen un as de la màniga i el fan servir de comodí. Ardits de tafureria. L'ofensiva espanyolista ha fet els ous a terra, però encara els covarà, perquè es resisteix, arrogant com és, a admetre que són nials. Quan es trenquin, la pudor s'olorarà més enllà dels confins de les colònies d'ultramar, o sigui aquí mateix. D'aquesta dreta que governa l'estat, temptada per les seves naturals inclinacions envers l'eliminació de la pluralitat i la imposició de la doctrina única, la llengua única, la història única, la pàtria única i la democràcia orgànica, car són demòcrates per astúcia i estratègia, no per convicció, es pot esperar el miracle de la divisió, una tàctica militar rendible en temps de guerra, però molt discutible en la pau, i encara coses més enrevessades. Quant als socialistes, la seva actuació en el país basc, el suport del partit a un personatge impresentable, la connivència amb la dreta per abastar objectius d'extermini cultural, la complicitat d'un líder decebedor, són l'exemple més vergonyós d'aquests darrers anys. Dolen les paraules dels qui haurien de callar, però sobretot dolen els silencis dels qui haurien de xerrar, d'aquells que es diuen nacionalistes i emmudeixen davant el menyspreu del seu partit envers les nacions.

Dimarts, 15." No deixen de ser un misteri les causes per les quals alguns mitjans de comunicació agombolen en els seus espais alguns dels personatges més sinistres de la societat: pirates de costes que han viscut, i viuen encara, de la rapinya, l'espoliació i els botins que han furtat impunement; mercenaris que defensen qualsevol causa per un sou, assalariats sense escrúpols que ignoren l'ètica personal i professional, pocavergonyes que han fet de l'engany i la mentida manera de viure; vells periodistes fracassats que vessunyen odi, reneguen de la seva identitat, construeixen mentides que tenen un cert predicament entre els lectors més beneits. El camins dels editors són, sovint, inextricables.

Dimecres, 16." Ja no és per un plat de llenties o una càtedra d'institut, no, ara posen preu als seus serveis i opinions i els cobren a canvi de càrrecs institucionals, canongies en el món dels funcionaris, doblers al cap i a la fi. És el cas d'un tal Jon Juaristi, mercenari de la cultura, antic director de la Biblioteca Nacional (d'Espanya) i actual director de l'Instituto Cervantes. Uep, això no són plats de cuinat, si de cas coberts de tres estrelles, una temptació a la qual és difícil resistir-se, tot i que el cost sigui posar el seu pes i prestigi intel·lectuals per sortir en defensa del discurs que el govern, la part contractant de la part venal, posà en boca de la corona, i afirmar que, afectivament, l'espanyol ha estat més una llengua de trobada que de imposició, teoria només defensable des de la perspectiva d'un error de càlcul: no pogueren matar tots els indígenes i, és clar, tampoc no els pogueren fer callar per sempre. Ara, dissortadament, hi ha mitjans més eficaços per a l'extermini de les cultures minoritàries.

Dijous, 17." Amb freqüència es diu que algú ha matat per amor, quan en realitat ho ha fet per causes menys confessables. Ningú no mata per amor. Bé, quasi ningú. Per això m'ha colpit la història d'un home gran al qual es diagnosticà una malaltia terminal, un càncer dels que xuclen la vida en quatre dies, que són molts més dels que pot suportar la lucidesa. Aquest home gran tenia cura de la seva esposa, afectada per l'alzheimer, un mal despietat i irreversible. Sembla ser que aquest matrimoni només és tenia l'un a l'altre, car eren eixorcs. Davant la perspectiva que la seva muller quedàs tota sola, potser a càrrec d'alguna institució, la qual cosa és encara pitjor, o d'algun parent, carregà una vella pistola amb vella munició i la matà. Després dirigí la boca del canó vers la seva pròpia templa i engegà un tir que no el matà a l'instant, però sí en el trajecte vers l'hospital. Pot semblar d'una duresa terrible, la seva determinació, però a mi em sembla un acte d'amor suprem acabar amb la vida d'algú a qui s'ha estimat tant i a qui espera un futur indigne.