L'any 1989 vaig assistir, fent part de la delegació dels Països
Catalans, a la segona cimera de la CONSEU (Conferència de Nacions
Sense Estat d'Europa) que se celebrava a Barcelona i on hi
participaven delegacions de tots els moviments d'alliberament de
les nacions europees sense estat. Hi vaig poder conèixer molta gent
i molt diversa. Record que entre les delegacions més modestes (tant
pel nombre de representants com pel nivell de les seves
aspiracions) hi havia les d'Estònia, Letònia i Lituània. Una gent a
la que si algú els hagués dit que poc més d'un any després els seus
països esdevindrien estats independents i ells dirigents dels seus
governs, s'ho haurien pres com una broma entre sarcàtica i
macabra.
També hi havia una nombrosa delegació corsa, que cada vegada que
passaven pels detectors de metalls de l'entrada semblava que tots
aquells estris anassin a petar. Sembla que el tòpic sobre l'afició
a les armes dels provinents d'aquelles contrades, no només és un
tòpic.
Record que la portada d'un dels seus pamflets em va crida
poderosament l'atenció: un gran titular deia en un francès
perfectament intel·ligible «No a la balearització de Còrsega». Vaig
intentar comunicar-me amb un grupet de joves de la delegació corsa
i els vaig explicar com vaig poder que m'havia sorprès la
utilització del terme balearització i que jo provenia de la terra
on s'havia encunyat el famós terme. També els vaig explicar que,
precisament aquells dies, s'estava preparant una gran manifestació
ecologista a Mallorca convocada pel GOB. Ells amb un llenguatge
combinat de paraules i senyes m'explicaren que al seu país no feien
gaires manifestacions i que eren més partidaris d'allò que mentre
representaven amb les mans una mena d'explosió, anomenaven
«plastic».
D *aleshores ençà he seguit amb interès l'evolució de les
distintes realitats nacionals que durant els dies de la CONSEU vaig
poder conèixer de primera mà. El cas cors l'he seguit amb especial
interès possiblement perquè es tracta d'una illa mediterrània i
també perquè la seva metropoli és de les més centralistes i
anihiladores de tot el món. Ni més ni pus que el jacobinisme de
l'estat francès.
Històricament el nacionalisme cors ha estat molt fragmentat i
gairebé ha reproduït el sistema d'organització tradicional a
l'illa, els clans. Existeixen tantes organitzacions nacionalistes
corses que gairebé m'atrevesc a dir que deuen estar en segon lloc
en el rànquing mundial, molt per davall, això sí, dels
catalans.
Aquesta segmentació del moviment nacionalista cors havia
desembocat en una sèrie de lluites internes i fraticides (em sona),
que a més, varen ser aprofitades per la contrainsurgència de
l'estat francès per desgastar la imatge del moviment d'alliberament
nacional cors (també em sona), com en el cas de les conegudes
activitats incendiàries dels homes del prefecte Bonet.
L'estiu de 1999, tretze associacions nacionalistes i
independentistes signaren un protocol d'acord, conegut com Acord de
Fiumorbu i on bàsicament es deien dues coses: en primer lloc que
reconeixien que els enfrontaments entre ells havien perjudicat la
causa del poble cors i en segon lloc que es comprometien a
«desterrar tota relació de força entre nacionalistes».
Ara, quan s'està a punt d'aprovar un nou estatut per a l'illa de
Còrsega que ha de culminar el 2004 amb la plena autonomia corsa (i
amb la catàstrofe de la disgregació nacional segons Chevernement),
aquell procés de distensió ha donat els seus fruits. El passat cap
de setmana, les quatre grans formacions polítiques nacionalistes
acordaren fusionar-se en un sol partit unitari i que apostarà per
la independència de la nació corsa. El partit durà l'inequívoc nom
d'Indipendenza.
Em sembla que per aquí hi podem extreure no una, sinó dues
lliçons.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.