L'any 1989 vaig assistir, fent part de la delegació dels Països Catalans, a la segona cimera de la CONSEU (Conferència de Nacions Sense Estat d'Europa) que se celebrava a Barcelona i on hi participaven delegacions de tots els moviments d'alliberament de les nacions europees sense estat. Hi vaig poder conèixer molta gent i molt diversa. Record que entre les delegacions més modestes (tant pel nombre de representants com pel nivell de les seves aspiracions) hi havia les d'Estònia, Letònia i Lituània. Una gent a la que si algú els hagués dit que poc més d'un any després els seus països esdevindrien estats independents i ells dirigents dels seus governs, s'ho haurien pres com una broma entre sarcàtica i macabra.

També hi havia una nombrosa delegació corsa, que cada vegada que passaven pels detectors de metalls de l'entrada semblava que tots aquells estris anassin a petar. Sembla que el tòpic sobre l'afició a les armes dels provinents d'aquelles contrades, no només és un tòpic.

Record que la portada d'un dels seus pamflets em va crida poderosament l'atenció: un gran titular deia en un francès perfectament intel·ligible «No a la balearització de Còrsega». Vaig intentar comunicar-me amb un grupet de joves de la delegació corsa i els vaig explicar com vaig poder que m'havia sorprès la utilització del terme balearització i que jo provenia de la terra on s'havia encunyat el famós terme. També els vaig explicar que, precisament aquells dies, s'estava preparant una gran manifestació ecologista a Mallorca convocada pel GOB. Ells amb un llenguatge combinat de paraules i senyes m'explicaren que al seu país no feien gaires manifestacions i que eren més partidaris d'allò que mentre representaven amb les mans una mena d'explosió, anomenaven «plastic».

D *aleshores ençà he seguit amb interès l'evolució de les distintes realitats nacionals que durant els dies de la CONSEU vaig poder conèixer de primera mà. El cas cors l'he seguit amb especial interès possiblement perquè es tracta d'una illa mediterrània i també perquè la seva metropoli és de les més centralistes i anihiladores de tot el món. Ni més ni pus que el jacobinisme de l'estat francès.

Històricament el nacionalisme cors ha estat molt fragmentat i gairebé ha reproduït el sistema d'organització tradicional a l'illa, els clans. Existeixen tantes organitzacions nacionalistes corses que gairebé m'atrevesc a dir que deuen estar en segon lloc en el rànquing mundial, molt per davall, això sí, dels catalans.

Aquesta segmentació del moviment nacionalista cors havia desembocat en una sèrie de lluites internes i fraticides (em sona), que a més, varen ser aprofitades per la contrainsurgència de l'estat francès per desgastar la imatge del moviment d'alliberament nacional cors (també em sona), com en el cas de les conegudes activitats incendiàries dels homes del prefecte Bonet.

L'estiu de 1999, tretze associacions nacionalistes i independentistes signaren un protocol d'acord, conegut com Acord de Fiumorbu i on bàsicament es deien dues coses: en primer lloc que reconeixien que els enfrontaments entre ells havien perjudicat la causa del poble cors i en segon lloc que es comprometien a «desterrar tota relació de força entre nacionalistes».

Ara, quan s'està a punt d'aprovar un nou estatut per a l'illa de Còrsega que ha de culminar el 2004 amb la plena autonomia corsa (i amb la catàstrofe de la disgregació nacional segons Chevernement), aquell procés de distensió ha donat els seus fruits. El passat cap de setmana, les quatre grans formacions polítiques nacionalistes acordaren fusionar-se en un sol partit unitari i que apostarà per la independència de la nació corsa. El partit durà l'inequívoc nom d'Indipendenza.

Em sembla que per aquí hi podem extreure no una, sinó dues lliçons.