Micos, rock i realitat

Al zoo de València n'han pensada una que potser ens permeti afinar un poc aquesta vella qüestió de la realitat, i a la gàbia dels micos (la notícia no en detalla amb exactitud l'espècie) hi han posat un parell de televisors. La idea és que els primats engabiats hi puguin veure documentals sobre la vida en llibertat de diverses espècies animals, i també alguns pogrames sobre com és la realitat més enllà dels tancats on viuen, moltes vegades des que van néixer. El director del parc zoològic ha explicat que hi podran experimentar la resposta "si n'hi ha, hom suposa" dels primats, i així exercir de científics afeccionats, en pla joves exploradors. Jordi Sabater i Pi "que la sap llarga en aquests temes, i que acaba de publicar a Eds. 62 El traç de la natura, un magnífic recull d'observacions escrites i de dibuixos del seu quefer com a naturalista i primatòleg" ha deixat caure que els experiments sempre tenen interès i que, encara que només sigui perquè els primats s'hi entretinguin, endavant amb l'envit. També ha explicat que no sabem si els micos són prou intel·ligents per desitjar la llibertat que hi veuran, en aquestes pantalles, ni si podran enfrontar-se amb èxit al neguit de no poder gaudir-la. És curiós. Algú ha decidit explicar als micos com és la realitat i no està gaire clar que això suposi que nosaltres, a la fi també primats, ho sapiguem. Els nins petits, que podríem dir són la part nostra més propera als micos, si ningú no s'ha d'enfadar (i si s'hi enfada ja s'ho farà), ignoren de ple el que se suposa que és la realitat, i en canvi s'enganxen sense fre a la televisió. Un poc més enllà, sense sortir del món dels primats, David Pattie ha explicat que la imatge de la realitat que es fan molts adolescents prové molt més de les cançons dels seus grups musicals favorits que de qualsevol altra font. La major part de la població dels primats adults dits humans, sense anar més lluny, està convençuda que la realitat és allò que surt a la televisió (en gran part perquè no s'ho han qüestionat mai, que és la manera més ferma d'estar convençut d'alguna cosa: qualsevol creença posterior sempre estarà mínimament infectada de dubtes): Adolfo Suárez i el perruquer Llongueres em vénen ara a la memòria com a exemple de gent que ha parlat d'això que s'ha de fer real allò que és real, per no remuntar-nos a Hegel. Grans i petits estan convençuts, doncs, que la realitat no és el que circula pels carrers, i per això alguns pares conscients (de la realitat, de la de debò) duen llurs fills als serveis d'urgència dels hospitals perquè hi vegin la realitat dels accidents i, un cop coneguda, se n'allunyin.

És curiós també que els qui encalcen la realitat (una minoria que aplega gents com els científics, els jutges, els pares d'adolescents i alguns inspectors d'hisenda) ho facin sense haver establert prèviament si es tracta d'acostar-s'hi o d'esmunyir-se'n. Fa alguns anys, ja dècades, els pares van tractar "amb un absolut fracàs" d'allunyar els seus fills de gent com Jim Morrison i l'Iggy Pop, que es muntaven rituals pseudosadomasoquistes als escenaris, de la calculada polidesa dels Sex Pistols vers la reina d'Anglaterra o d'allò que febrosament s'imaginaven que hi havia a la rebotiga de Prince. I ara resulta que allò era la realitat. És curiós.

On veiem nosaltres la realitat? On es troba la vida en llibertat? Hauríem de proposar-nos, a mig termini, anar més enllà de la gàbia, com se'ls ha proposat als micos, i adonar-nos per començar de quines són les nostres gàbies i de qui ens hi posa la televisió, que és molt més que la concreta televisió que tots tenim al davant. També és imprescindible triar correctament la música. Un cop aclarits aquests dos detalls, ja en parlarem, de la realitat. I potser és per la dificultat d'aclarir aquests preliminars que no acabem d'esbrinar què és la realitat. Perquè entre els nouvinguts d'El frenillo de Gauguin, que ja peguen amb força de cara a l'estiu (èmuls com són de l'orella de Van Gogh, com el seu nom indica), el personal de Papa Levante i Rocío Jurado (a la que la televisió pública més important dedica un homenatge realment estalinista que al moment que enllesteixo aquest article ja du quatre hores), l'elecció és complicada.