La realitat no és allò que tenim al davant, almenys això diuen
des de sempre els qui saben d'aquestes coses, i deu ser veritat
perquè si hom s'atura un moment i es mira el que té al davant la
realitat no hi compareix mai: passen per davant nostre cotxes i
senyores estupendes, policies i funcionaris, nits d'avorriment i
matins insípids, polítics que sembla que hagin menjat carn de
tòpic, tragèdies i avions i entrepans i moltes altres coses, però
res que es mereixi ser batiat com la realitat, així, a seques.
Al zoo de València n'han pensada una que potser ens permeti
afinar un poc aquesta vella qüestió de la realitat, i a la gàbia
dels micos (la notícia no en detalla amb exactitud l'espècie) hi
han posat un parell de televisors. La idea és que els primats
engabiats hi puguin veure documentals sobre la vida en llibertat de
diverses espècies animals, i també alguns pogrames sobre com és la
realitat més enllà dels tancats on viuen, moltes vegades des que
van néixer. El director del parc zoològic ha explicat que hi podran
experimentar la resposta "si n'hi ha, hom suposa" dels primats, i
així exercir de científics afeccionats, en pla joves exploradors.
Jordi Sabater i Pi "que la sap llarga en aquests temes, i que acaba
de publicar a Eds. 62 El traç de la natura, un magnífic recull
d'observacions escrites i de dibuixos del seu quefer com a
naturalista i primatòleg" ha deixat caure que els experiments
sempre tenen interès i que, encara que només sigui perquè els
primats s'hi entretinguin, endavant amb l'envit. També ha explicat
que no sabem si els micos són prou intel·ligents per desitjar la
llibertat que hi veuran, en aquestes pantalles, ni si podran
enfrontar-se amb èxit al neguit de no poder gaudir-la. És curiós.
Algú ha decidit explicar als micos com és la realitat i no està
gaire clar que això suposi que nosaltres, a la fi també primats, ho
sapiguem. Els nins petits, que podríem dir són la part nostra més
propera als micos, si ningú no s'ha d'enfadar (i si s'hi enfada ja
s'ho farà), ignoren de ple el que se suposa que és la realitat, i
en canvi s'enganxen sense fre a la televisió. Un poc més enllà,
sense sortir del món dels primats, David Pattie ha explicat que la
imatge de la realitat que es fan molts adolescents prové molt més
de les cançons dels seus grups musicals favorits que de qualsevol
altra font. La major part de la població dels primats adults dits
humans, sense anar més lluny, està convençuda que la realitat és
allò que surt a la televisió (en gran part perquè no s'ho han
qüestionat mai, que és la manera més ferma d'estar convençut
d'alguna cosa: qualsevol creença posterior sempre estarà mínimament
infectada de dubtes): Adolfo Suárez i el perruquer Llongueres em
vénen ara a la memòria com a exemple de gent que ha parlat d'això
que s'ha de fer real allò que és real, per no remuntar-nos a Hegel.
Grans i petits estan convençuts, doncs, que la realitat no és el
que circula pels carrers, i per això alguns pares conscients (de la
realitat, de la de debò) duen llurs fills als serveis d'urgència
dels hospitals perquè hi vegin la realitat dels accidents i, un cop
coneguda, se n'allunyin.
És curiós també que els qui encalcen la realitat (una minoria
que aplega gents com els científics, els jutges, els pares
d'adolescents i alguns inspectors d'hisenda) ho facin sense haver
establert prèviament si es tracta d'acostar-s'hi o d'esmunyir-se'n.
Fa alguns anys, ja dècades, els pares van tractar "amb un absolut
fracàs" d'allunyar els seus fills de gent com Jim Morrison i l'Iggy
Pop, que es muntaven rituals pseudosadomasoquistes als escenaris,
de la calculada polidesa dels Sex Pistols vers la reina
d'Anglaterra o d'allò que febrosament s'imaginaven que hi havia a
la rebotiga de Prince. I ara resulta que allò era la realitat. És
curiós.
On veiem nosaltres la realitat? On es troba la vida en
llibertat? Hauríem de proposar-nos, a mig termini, anar més enllà
de la gàbia, com se'ls ha proposat als micos, i adonar-nos per
començar de quines són les nostres gàbies i de qui ens hi posa la
televisió, que és molt més que la concreta televisió que tots tenim
al davant. També és imprescindible triar correctament la música. Un
cop aclarits aquests dos detalls, ja en parlarem, de la realitat. I
potser és per la dificultat d'aclarir aquests preliminars que no
acabem d'esbrinar què és la realitat. Perquè entre els nouvinguts
d'El frenillo de Gauguin, que ja peguen amb força de cara a l'estiu
(èmuls com són de l'orella de Van Gogh, com el seu nom indica), el
personal de Papa Levante i Rocío Jurado (a la que la televisió
pública més important dedica un homenatge realment estalinista que
al moment que enllesteixo aquest article ja du quatre hores),
l'elecció és complicada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.