No sé si l'Ajuntament s'ha aturat a considerar un problema que se va creant a Ciutat. Me referesc, com indica el títol, als coloms que, poc a poc, envaeixen places i carrers.
Quam em vaig mudar a Ciutat, a principis de l'any 1972, per motius laborals, els coloms públics estaven concentrats a la plaça d'Espanya, entorn de l'estàtua eqüestre del rei En Jaume. Calculant-ho a cop d'ull, com se solen calcular els participants de les manifestacions, diria que el nombre de coloms, llavors, no devia passar de quatre dotzenes. Eren tots d'un blanc puríssim i de mida petitona. Cada vegada que passava per allà, m'aturava una estona a contemplar-los. Com en general els animals de ploma, els coloms em fan gràcia i més encara quan caminen que quan volen. No sé si heu observat mai detengudament la manera de caminar dels coloms. Avancen decidits, fent unes passes que, proporcionalment, podem onsiderar llargues; però allò que em crida més l'atenció d'un colom quan camina és el moviment ràpid del cap que fa, envant i enrera. No m'explic com no se rompen l'ansa del coll, pobres animalets. Un dia que se'n presenti l'ocasió, he de demanar a un entès en Ciències naturals que m'explic quina funció té, aquest moviment de cap, que no he observat a cap altra espècie animal.
Durant anys, els coloms se varen mantenir dins el límit de l'espai indicat. Però un bon dia, sens dubte responent a l'impuls d'una explosió demogràfica incontrolada, varen començar a envair altres espais urbans. Primer va esser la plaça de l'Olivar, després la plaça de la Mare de Déu de la Salut, amb especial profusió per la façana de l'església de Sant Miquel. A la porta de Sant Antoni i voltants, n'hi ha una mala fi i ja en començam a veure qualcun a Cort. (Si descobreixen les escampades d'arròs que adesiara s'hi fan amb motiu dels casaments civils, s'hi tiraran en massa). Continuant aquest itinerari, no estaran gaire a arribar a la Seu.
No cal dir que, amb la dispersió, han perdut bona part del bell aspecte primitiu. Ara van més bruts, s'han mesclats amb coloms d'altres ètnies i ja no ofereixen aquella primitiva impressió de puresa.
Estic disposat a reconèixer totes les qualitats que volgueu atribuir als coloms. No hi importa recórrer al brotet d'olivera del Gènesi ni a Picasso per a convèncer-me, però els conec alguns dels inconvenients. Tenim el precedent de Barcelona, que podria servir de mirall d'allò que pot arribar a esser Ciutat si el qui toca posar-hi remei no n'hi posa. Allà els coloms ja s'han escampat per tots els carrers i places, i la impressió que hi fan és depriment: la majoria estan malalts, van bruts, n'hi ha de baldats i són pocs els que no tenen mal aspecte. A més, les deposicions de colom són corrosives i poden fer malbé els components del paisatge i del mobiliari urbà; si no ho creis, demanau-ho al rei En Jaume. A tot això, hi heu d'afegir que hi ha gent que, per convèncer-se i convèncer els altres dels propis bons sentiments, els dona menjar, sovint pa banayt, i és freqüent trobar-te'n el trespol enfangat.
No sé si a l'Ajuntament de Ciutat em llegeixen. Supòs que no; però per si de cas, els demanaria que hi posassin remei, com més prest millor, abans d'arribar a una situació com la de Barcelona, que sembla que ja no en té. Jo no som tècnic i no sé quina és el més bo. Alguns que me n'ocorren, com la píndola anticonceptiva, el preservatiu o la intervenció en els nius, presenten inconvenients obvis.
En un pla ideal, si forçat volem ploma a la via pública, jo suggeriria substituir-hi els coloms per gallines. Són incomparablement més bones de controlar i solen pondre a llocs fàcilment localitzables. Tret dels casos, excepcionals, de les lloques ventureres, que ponen a nierons no declarats, hi ha tècniques elementals d'indicar-los els punts de posta. Els nierons oficials podrien estar senyalitzats, cosa que permetria aprofitar-ne ous destinant-los al consum dels residents a Ciutat, els quals estarien autoritzats a retirar-los personalment dels nierons, que s'obririen per mitjà d'un dispositiu que s'activaria introduint-hi la Targeta Ciutadana.
