La reunió al Consolat de la Mar dijous passat entre el president
Francesc Antich, el conseller de Cultura i Educació, Damià Pons, i
el director general de Política Lingüística, Joan Melià, per
escenificar davant les càmeres allò que ja fa temps que tenen
decidit fer i que el Consell de Govern aprovarà immediatament, o
sigui el pla de mesures per mirar de veure què se pot fer de forma
realista, de veres i en les actuals circumstàncies (polítiques,
demogràfiques, socials, etc.) en la normalització del català, té
tres lectures inicials, a l'espera de saber coses més concretes de
tot plegat. La primera és el lloc on se fa la foto: el Consolat, la
seu de la presidència; d'aquesta manera queda clar a tothom la que
podríem dir l'escala de comandament: Antich, Pons i Melià. Així ja
ningú pot dubtar que si bé el lideratge polític serà d'Antich, el
president no vol que ningú obviï el conseller i situa el director
general com a interlocutor político-social.
Segona lectura, superficial i encara sense tenir clar què hi ha
darrere: el conseller Pons apareix per primera vegada en públic,
després de dos anys, en un acte d'entitat política que no té res
directament a veure amb la seva obsessiva feina de fer perdre vots
al seu partit entre el professorat.
Tercera i més important lectura, que és el fons: la crida del
Govern a la participació de totes les organitzacions de qualsevol
tipus perquè s'impliquin en la recerca d'un mínim acceptable per
tothom per saber què se pot fer ara i aquí, sense somiar truites,
en favor de la normalització.
Aquesta decisió política d'entrar d'una vegada en el bessó de la
qüestió, de forma realista, és la passa més sensata que s'ha fet
mai. Fins ara hem sentit partits i organitzacions que
s'autoatorgaven la representació d'un cos social de
característiques mítiques (el catalanoparlant) al qual
unilateralment cada grup, o grupúscul, li suposava voluntats,
desitjos, anhels, esperances i confiances en la consecució d'un
projecte anomenat normalització lingüística i cultural, llançant,
això sí, la responsabilitat última sobre el Govern de torn. Tot
molt eteri i res concret. Molt de foc d'artifici, de projectes de
lleis d'impossible concreció, de lleis a les quals ningú no fa cas
perquè ja són anacròniques, de reivindicacions que no reivindiquen
res clar, o de festes de desfressos per veure si qualcú té la
caritat de fer una foto. Però de realisme polític envers la
normalització, ni un exemple. En quasi vint anys, ni un. Tant és
així, que avui per avui, qui pot dir què vol dir normalització? O,
millor dit, qui és capaç d'establir el mínim identificador quant a
aquest suposat anhel, que pugui ser compartit entre tots els
partits, tots els sindicats, totes les organitzacions socials...?
Ningú ho sap. Tothom parla de normalització, però ha arribat un
punt que ja ningú no se refereix al mateix. Per això, el primer de
tot, ha de ser establir, com s'ha anunciat que se farà, què volen
totes i cadascuna de les agrupacions socials, polítiques,
sindicals, econòmiques, lúdiques i etc. que representen els
ciutadans que s'hi han volgut afiliar o associar. Bé està, idò,
acabar d'una vegada amb les pretensions de representació social
buides de contingut. A la Mesa de la Llengua, o com se digui
finalment, que Joan Melià haurà de convocar hi hauran de ser
presents tots els grups i organitzacions amb representativitat
sectorial. Així, a la fi, podrem saber què vol, si és que volen res
al respecte, cada un dels sindicats, dels gremis, de les patronals,
de les associacions culturals, dels partits, dels bancs, de les
caixes...
Exactament, de veres i no perquè toca dir-ho com a contrapartida
a la habitual subvenció. Després d'escoltar a tothom, el poder
polític a la fi sabrà què pot fer de forma realista, no per obligar
a res ni per fer canviar a ningú, sinó per adaptar-se (el fet que
així estigui decidit és un símptoma de realisme que s'ha d'agrair
als responsables polítics) al que vol la majoria i fer (i fer-ho de
veres) el que és possible i acabar d'una vegada amb la tradició de
demanar la lluna i seguir aturats. És una passa políticament molt
rellevant i que mereix donar l'enhorabona als seus protagonistes, i
per ordre: Fullana, Melià, Antich i Pons.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.