La normalització sense somnis

Segona lectura, superficial i encara sense tenir clar què hi ha darrere: el conseller Pons apareix per primera vegada en públic, després de dos anys, en un acte d'entitat política que no té res directament a veure amb la seva obsessiva feina de fer perdre vots al seu partit entre el professorat.

Tercera i més important lectura, que és el fons: la crida del Govern a la participació de totes les organitzacions de qualsevol tipus perquè s'impliquin en la recerca d'un mínim acceptable per tothom per saber què se pot fer ara i aquí, sense somiar truites, en favor de la normalització.

Aquesta decisió política d'entrar d'una vegada en el bessó de la qüestió, de forma realista, és la passa més sensata que s'ha fet mai. Fins ara hem sentit partits i organitzacions que s'autoatorgaven la representació d'un cos social de característiques mítiques (el catalanoparlant) al qual unilateralment cada grup, o grupúscul, li suposava voluntats, desitjos, anhels, esperances i confiances en la consecució d'un projecte anomenat normalització lingüística i cultural, llançant, això sí, la responsabilitat última sobre el Govern de torn. Tot molt eteri i res concret. Molt de foc d'artifici, de projectes de lleis d'impossible concreció, de lleis a les quals ningú no fa cas perquè ja són anacròniques, de reivindicacions que no reivindiquen res clar, o de festes de desfressos per veure si qualcú té la caritat de fer una foto. Però de realisme polític envers la normalització, ni un exemple. En quasi vint anys, ni un. Tant és així, que avui per avui, qui pot dir què vol dir normalització? O, millor dit, qui és capaç d'establir el mínim identificador quant a aquest suposat anhel, que pugui ser compartit entre tots els partits, tots els sindicats, totes les organitzacions socials...? Ningú ho sap. Tothom parla de normalització, però ha arribat un punt que ja ningú no se refereix al mateix. Per això, el primer de tot, ha de ser establir, com s'ha anunciat que se farà, què volen totes i cadascuna de les agrupacions socials, polítiques, sindicals, econòmiques, lúdiques i etc. que representen els ciutadans que s'hi han volgut afiliar o associar. Bé està, idò, acabar d'una vegada amb les pretensions de representació social buides de contingut. A la Mesa de la Llengua, o com se digui finalment, que Joan Melià haurà de convocar hi hauran de ser presents tots els grups i organitzacions amb representativitat sectorial. Així, a la fi, podrem saber què vol, si és que volen res al respecte, cada un dels sindicats, dels gremis, de les patronals, de les associacions culturals, dels partits, dels bancs, de les caixes...

Exactament, de veres i no perquè toca dir-ho com a contrapartida a la habitual subvenció. Després d'escoltar a tothom, el poder polític a la fi sabrà què pot fer de forma realista, no per obligar a res ni per fer canviar a ningú, sinó per adaptar-se (el fet que així estigui decidit és un símptoma de realisme que s'ha d'agrair als responsables polítics) al que vol la majoria i fer (i fer-ho de veres) el que és possible i acabar d'una vegada amb la tradició de demanar la lluna i seguir aturats. És una passa políticament molt rellevant i que mereix donar l'enhorabona als seus protagonistes, i per ordre: Fullana, Melià, Antich i Pons.