Antropologia, com aquell que diu

Fa un grapat d'anys, a un sopar de matances a ca uns parents de Petra, a l'hora de la mandarina, embosta d'ametlles torradetes, cafetó i ració generosa de «tres caires», un que jo coneixia, però poc, se va exclamar pel motiu que fos: «me cag en Sineu!», i jo, rabent i amb reflexos de lleopard, li vaig envergar: «i jo em cag en tu!». Després del corresponent desconcert inicial, les mútues disculpes, i: «és ver, jo no ho recordava que tu eres sineuer, però, això, a Petra, ho deim per pa i per sal...». Etcètera. Després, dies després, vaig saber que aquest costum, el d'exclamar-se de manera automàtica cagant-se literalment en el meu poble, era cosa generalitzada per tota la Plana d'Enmig, tots els pobles dels voltants, Maria de la Salut, Llubí, Costitx, Lloret de Vista Alegre, Algaida, Montuïri, un moment donat adesiara tenien el deler d'exclamar-se d'aquesta manera, sense que ningú dels consultats aleshores em pogués explicar perquè. Com que no hi ha cap efecte sense causa concreta, a la pagesia mallorquina almenys, demanant demanant vaig poder arribar a la conclusió que, a l'edat mitjana i cap aquí, la vila de Sineu va ser l'incòmode, fastigós lloc on hi vivia el Veguer Forà, o similar, i era allà on tots els pobles de la comarca havien de venir a pagar-hi els imposts, les contribucions, els delmes, tot. I això fa mala sang, clar, congria mala bava. I per a més INRI, a principis del segle XVI, com que s'havia calat foc el temple parroquial de la vila, vetací que se n'havia d'edificar un altre i es féu amb almoines de tota la comarca, més o manco voluntàries, el que no contribuí gens ni mica a donar-nos bona imatge, com podeu ben suposar. Bé, fins aquí un altre misteri aclarit, una decadència menys, que diria el santanyiner Blai Bonet i Rigo. Una altra de fresca: quan na Neus i jo i una tendra circumstància que ja tenia nom i es deia també Biel, provàvem de sobreviure amb una pressupostos molt magres, m'oferiren una bona feina a Eivissa i la vaig acceptar. Hi vàrem viure quatre anys i busques, hi férem una bona garba d'amics que encara ara quan ens trobam feim una bona encaixada, d'aquelles que t'espolsen l'espatlla per una bona temporada, però, llavonces, no passà setmana que qualcú no em fes empassolar l'acudit aquell de: «tu saps perquè a Nord-amèrica tenen els negres i nosaltres tenim els mallorquins...? Perquè els americans escolliren primer...!». I venga riallotes! Analitzat l'assumpte de prim compte, també he d'entendre que, per qualsevol cosa, una llicència d'obertura d'un negoci, un conflicte d'una certa envergadura, llavors els eivissencs i formenterers depenien quasi absolutament de Palma. Havien congriat una certa animadversió contra els mallorquins pel centralisme que l'illa grossa era, representava i significava. La positura era més a nivell de pardaleria personal que altra cosa, però hi era, concreta, present. Era més ben rebut a Eivissa un valencià que un mallorquí fa trenta anys, en puc donar fe. I jo podia arribar a un punt raonable de comprensió de la problemàtica. Allà on ja m'he perdut del tot ha estat quan ara mateix, aquests darrers temps, he hagut de sentir a dir per aquí i per allà: «no puc veure els catalans, vatuadell!». I ho diu en Ripoll, en Tous, en Vallespir, en Barceló, en Cerdó... I jo els deman: Però què t'han fet?, i em responen tots gairebé el mateix: «No m'han fet res, però no els puc veure ni en pintura, au!». I jo, no puc menys de perdre'm dins el bosc espès de la més absoluta perplexitat. Perquè, a veure, que a un no li caiguin bé els madrilenys per exemple, m'ho sabria explicar, fotre!, per mor d'ells sofrim un espoli fiscal escandalós, els deim carreteres, i ens contesten: no, autopistes. Els deim l'aigua de la Costera i com si sentissin el remoret del créixer de l'herba. Hospital Palma II? Que esperi. Mentre, a Son Dureta a fer caramull. Però, els catalans, de què? O sia, íntimament arribes a la conclusió que la relació causa-efecte de vegades no funciona, s'emparpussa, mastega fasols. I què hi hem de fer. Demà farà més bon dia, potser.