Els noms republicans

Dissabte farà setanta anys de la proclamació de la República. Aquests dies s'han publicat un seguit d'articles i de reportatges parlant-ne. Curiosament no n'he vist cap que faci referència a la incorporació, al món quotidià de la gent, dels noms més populars. Sobretot dels propis. La dreta venera el santoral. L'esquerra, en canvi, en fa un ús familiar i afectiu. En aquell temps, a una beata mai no li hauria passat pel cap posar Sant Antoni al moix. Tanmateix, la gent d'esquerra considerava que Trotski era un nom adient per a un ca. L'arribada de la República va afavorir la moda de recórrer als polítics de renom a l'hora de batiar els animals de companyia o de treball. Tenc notícia d'un mul de Son Macià, corpulent i sensat, anomenat Largo Caballero. Els rojos el requisaren en desembarcar a Portocristo, i en retrocedir l'abandonaren a un ametlerar, de manera que va acabar en mans dels nacionals. L'amo el va localitzar a Palma, el trenta-set, a les païsses de la caserna d'Intendència, i el seu primer impuls va ésser reclamar-lo al caporal de guàrdia. Però va pensar-s'ho millor i ho va deixar córrer, no fos cosa que qualque oficial picallós interpretàs la seva demanda com una manca d'adhesió a la creuada. Així que Largo Caballero degué romandre militaritzat de per vida. D'altra banda, dos cavallets ben agradosos eren en Fermín Galán i en García Hernández, que feien el nom pels dos herois de Jaca. Ambdós eren propietat d'un distribuïdor de begudes refrescants de la Part Forana. I cada dia els enganxaven a un carretó i feien el repartiment per les botigues i tavernes de la comarca, amb un trot alegre i falaguer. En Romanones era el mul d'un carreter d'Establiments, que es guanyava la vida traginant onsevulla de Palma la llenya de les serradores. Un falangista, de prop de ca seva, va recomanar-li que canviàs el nom de l'animal, i el carreter no va dubtar ni per un moment a posar-li Blau. Com era d'esperar, en Romanones no obeïa, cosa que va provocar la befa dels veïns. Per tavernes i llocs de feina va córrer una glosa que va acabar per conèixer tothom. Deia així: «Al mul que nom Romanones/ ara li diuen en Blau/ i si l'amo li diu, au!/ no se mou ni per cocones». Na Passionària era una somereta sarda que no donava el pes. Vull dir que no feia honor al nom que portava. Semblava de cotó. I el propietari, que era un noble amb força sentit de l'humor, la va regalar a unes monges del convent que feia partió amb ca seva, amb la condició que no li podien canviar el nom. Tanmateix els noms de persones conegudes, encara que ho sembli per la relació que acab de fer, no s'aplicaven només als equins. Els cans, sobretot, portaven també noms famosos. Uns nomien Trotski, i altres Espartero o Silvestre, en record "aquests darrers" del general que va ésser el responsable directe de la derrota més dolorosa que va patir l'exèrcit espanyol a les guerres colonials. Rarament els noms de persones que s'aplicaven als animals no pertanyien a polítics, encara que hi ha més d'una excepció. El mul Gardel, per exemple. Pertanyia a la cavalleria del cementiri de Palma, i el temps de la guerra va arribar a estirar un carro amb sis baguls plens. En Samitier, era un lloro que hi havia a un cafè de la Porta de Sant Antoni. Va fer-se molt popular entre els carreters i la gent que freqüentava les Enramades abans de la Guerra Civil. Va desaparèixer amb un dels bombardejos de l'aviació republicana. Va caure una bomba ben a prop de la gàbia i l'ona expansiva va rompre els barrerons. Les despulles d'en Samitier no varen aparèixer entre les runes, així que anem a saber què va ésser d'ell. És possible que se'l menjàs qualque canarro famolenc. Un altre animal de companyia, amb nom important, era un moix d'angora, propietat d'un metge català que habitava a Palma, per la part de l'Eixample. S'anomenava Durruti. Però quan la veïna sortia al jardí o tenia les finestres obertes, tant els familiars com el personal de servei sabien que li havien de dir Buenaventura Durruti. La veïna, era una fadrina madura que passava la vida entre capellans i es mostrava molt sensible a les coses de l'església. Quan veia el moixot en el seu jardí, no podia deixar de pensar en el malaguanyat cardenal Soldevila, assassinat pel vertader Durruti, i l'esquitxava amb aigua bullent. El moix Durruti va tenir una mort cruel. L'esposa del metge el va trobar clavat a una de les punxes de la barrera del jardí, i així com va poder el va desclavar i el va enterrar davall la llimonera. No ho va comunicar al seu espòs, perquè estava empresonat a Can Mir i ja en tenia prou amb el seu rosari. En conclusió, els aires de llibertat que caracteritzaren la República, feren que la gent posàs noms de gent famosa als animals domèstics o de companyia, tant amb la intenció d'homenatjar-los com de fer-ne befa. Era, aquesta, una manera sana i divertida de treure's els déus i els dimonis de dedins. La càrrega d'hipocresia, que caracteritza la postguerra, va acabar amb aquest costum. Tanmateix, no es va tallar de rel i, si més no, va donar peu a un fet ben curiós que els censors de la Dictadura s'encarregaren que no transcendís a l'opinió pública. El bou que va matar Manolete nomia Comunista i era fill de la vaca del mateix nom. L'autoritat governativa va assabentar-se'n en els corrals de la plaça de Linares, unes hores abans de començar l'espectacle, i va obligar el majoral a batiar-lo de bell nou. Aleshores li va posar Islero i Manolete mai no va saber amb qui s'anava a veure les cares. Confiat com estava, l'agressió el va sorprendre d'allò més.