El Crist il·luminat

Els coneguts que retornen d'un viatge exòtic tenen la necessitat de contar-nos els costums extravagants dels pobles que han visitat. I se'n fan creus del fet que aquests pobles siguin com són. Sobretot en les manifestacions de tipus religiós. Temps enrere, quan al món sols hi havia catòlics i salvatges que es deixaven entabanar per altres religions, la reacció dels viatgers de casa nostra davant les expressions de religiositat diferents a la seva, traspuava incredulitat i menyspreu. Actualment, que hem après a conrear la virtut de la tolerància, aquests viatgers mateixos tornen meravellats. Tanmateix, el seu encís revela la convicció que tenen de la pròpia superioritat cultural. No admeten de bon grat que les manifestacions religioses són l'expressió d'un anhel. Una festa de la imaginació, en definitiva, tot i que els pobles donen forma a la seva fantasia a partir dels sentiments de por o de joia que han interioritzat al llarg dels segles. El nostre no n'és una excepció. I fantasieja, el nostre poble, a partir dels fets i tradicions que l'han cisellat lentament, amb la constància mateixa que el vent cisella la roca. Si fa no fa, com qualsevol altre. Diumenge passat el dia va ésser esplendorós. Tot era llum. I quan el sol és impertinent de mena, impregna el paisatge d'optimisme. Però tornem on érem. A les deu del matí, d'aquest diumenge lluminós, a penes hi havia trull a les avingudes. De tant en tant passava un cotxe a cent i tants per hora, conduït per qualque boig procedent dels afters de la plaça Gomila. La majoria, però, circulaven xano, xano. Pel que fa als vianants, eren escassos. N'hi havia alguns de mitjana edat que anaven a comprar les ensaïmades i el diari, o ja en venien. De sobte, a l'altura del pont de sa Riera, vaig veure passar un Crist flagel·lat que arrossegava la creu, símbol de dues altres creus: la creu de morir per nosaltres i la creu de sobreviure'ns. Impressionava, el Crist. Avançava, lentament, empès per vuit portants, i les seves nafres il·luminades em semblaren gairebé obscenes. Em fa l'efecte que cap turista no va veure la comitiva. Però puc imaginar-me, sense gaire esforç, la seva sorpresa, en cas que l'haguessin vista. Jo vaig embadalir-me en la contemplació del pas d'aquell Crist il·luminat, a una hora en què la gent no es mor, sinó que tothom sent ganes de viure. El conjunt era d'una bellesa infinita. Crist feia camí cap al sacrifici, mentre molts de ciutadans es disposaven a passar el dia a la platja. I el feia, el camí, tot sol: sense que l'acompanyassin ni clergues ni legionaris ni encapironats. En una paraula, sense que ningú no li demanàs que ens redimís mitjançant el sacrifici. Vaig tenir la sensació que acabava d'assistir a una revelació històrica de transcendència incalculable. Heus-la aquí: Crist no va ésser executat, sinó que va suïcidar-se. Cal imaginar que es degué llevar d'enmig voluntàriament, fart d'aguantar-nos. En cas d'ésser així la seva figura perdria atributs divins, però l'estimaríem igual. Bé que sabem que la humanitat, en conjunt, no és, precisament, un gènere passador.