Damià Quetglas

Temps d'estultícia

Damià Quetglas26/03/01 0:00

P otser l'estultícia coincideix amb l'autocomplaença generalitzada. Aquesta sentència de Miquel Bauçà potser sia més vàlida encara aquesta primavera de temperatures altes, tot veient l'esponera de la natura, les platges que marcegen nedadors i algues, la intensificació dels trastorns i els canvis a les persones i l'efluvi de la imaginació entorn d'aquest cas de compra de vots emigrants que s'ha vingut a denominar Mapau. I val més esmentar-lo d'entrada, perquè tanmateix tot el que es llegeix, avui per avui, a la premsa té vocació d'invocar-lo. Ja deia Chabrol que li interessava més l'estultícia que la intel·ligència. La intel·ligència és limitada. L'estultícia, no.

Els partits polítics, aquí, han fet molt perquè la política, la participació ciutadana a l'esfera política sia un joc de clientelismes, de participació en raó d'uns beneficis, econòmics o de prestigi socials. L'estultícia, però, és una manera de sentir, una manera de viure i de veure-hi, que no té res a veure amb una manca de capacitat per entendre. Ben el contrari, és una espècie de clarividència, una sobredosi de claredat que impedeix cap tipus d'ensurt, de sorpresa. És el tribut a la integració. Des del seu status, cada qual es complau de la situació, callant o fent mamballetes, xiuxiuejant o fent potadetes, però el més ínfim dels detalls quotidians denota la unió dels contraris: tot s'està preparant per al recanvi de Matas i el seu equip al davant del seu partit, sense que passi res. Apareixeran i desapareixeran encesos i enginyosos columnistes que demanaran aplaudiments generals. Tothom es resituarà en allò que era inevitable i que havia de passar: canviar-ho tot, perquè res canviï. La primavera ha rebentat aviat i l'estultícia ha fet pasqua abans del ram.