Conec algunes persones que han començat a fer els tràmits burocràtics per demanar asil al planeta dels Teletubbies. Amenacen d'exiliar-s'hi si la pel·lícula El Gran marciano és un èxit de taquilla. Serà la gota que farà vessar el seu tassó de la paciència. Jo els he intentat convèncer que Tinky Winky, Dipsy, Laa Laa i Po no són més que alemanys jubilats disfressats. Encara que al programa no treguin mai els pals ni les pilotes, està clar que viuen en un camp de golf i que en acabar la partida se mengen tots aquells conillets rostits amb patates. Ells em contesten gairebé amb llàgrimes als ulls, «No, no pot ser. És l'únic lloc que ens queda on escapar. No pot ser que allà la realitat sigui tan crua com la d'aquí». Jo no insistesc perquè està bé que la gent tengui una mica d'esperança en un planeta com el nostre on cada trenta segons mor una criatura de fam. De tota manera, hi ha moments en què m'he de mossegar la llengua. «La culpa és vostra perquè manipulau la informació i feu programes com El gran hermano». Quan comencen a dir tots plegats que la culpa de tot és dels mitjans de comunicació m'he de contenir per no saltar-los a la jugular. El que més greu em sap és que jo, pel fet de treballar-hi, no li puc donar la culpa a la tele o els diaris de tot el que passa. És un xai expiatori fantàstic, ja m'ho deien a la facultat, del que no m'avisaren és que em trobaria tanta gent que confon els treballadors amb el mitjà en si. I quan et diuen tot això, què els has de dir? Que la culpa és de n'Aznar. Pobret. Amb tantes «cositas» que se li disparen, amb tants de problemets que se li estan acumulant. És clar que ell també s'hi dóna: venga enviar els primers emigrants equatorians cap al seu país per després fer-los tornar un altre pic adequadament empaperats. O sigui, que els teletubbies de Madrid no es poden permetre invertir ni un trist duro en el tren de Mallorca i poden pagar bitllets d'avió per fer viatges transoceànics als centenars d'immigrants equatorians que hi ha malvivint per l'Estat espanyol. Uns immigrants que van vendre la seva casa, que van treballar i estalviar durant mesos per poder-se pagar el bitllet per venir i que ara, per un paper, els paguen el viatge d'anada i (això ho haurem de veure) el de tornada. Quants metres de via tudats! La veritat és que la realitat es tan irreal que per la nostra higiene mental convindria fer qualque viatge en pla Alícia o Dorothy a un món on tot fos il·lusió de bo i de veres i no aquesta xusca paranoia col·lectiva. Entre la llei d'estrangeria, les vaques boges, les idees i declaracions del ministre Coñete, les del seu cap Aznarín Cositas, el Tireless, en Matas i el seu pla hidroil·lògic (quants manifestants necessita en Mig Ambient per fer enrere?), el cas del «lino», la condecoració a la víctima del terrorisme Melitón Manzanas (expert en l'art d'arrabassar mugrons amb tanalles i altres «cositas» tan de l'època de l'avi Paco)... Vénen ganes d'anar-se'n amb els teletubbies, encara que sigui a jugar a golf.