Una medalla d'or per a l'Ateneu de Maó i el premi Ramon Llull per al menorquí Andreu Murillo i Tudurí són dues noves excel·lents. Fan venir al conjunt de ciutadans de l'illa sentiments justificadíssims d'orgull, i, a la vegada, motiven una reacció local d'elogi sincer envers la institució atorgant, és a dir, per al Govern que ha pres un acord tan just.

Esmentar l'Ateneu és referir"se a l'obra immensa de conreu de la cultura més genuïnament menorquina. Alhora, és també assenyalar l'espai d'enclavament per a universalitzar la visió del món, en una tasca fabulosa que l'Ateneu ha portat a terme en els gairebé cent anys de vida. Ara bé, per a mi, que modestament m'estim l'entitat com a cosa pròpia, el valor predominant, i fins immutable, que rau en el seu llarg historial és una mena de síntesi d'ambdues perspectives intel·lectuals. Vull dir que l'Ateneu, tot i havent romàs obert als corrents del pensament o a les sensibilitats artístiques universals, ha encertat a projectar"ho sempre en clau insular menorquina. L'Ateneu ha, prodigiosament, sabut allunyar"se d'abstraccions culturals enutjoses "de les petulàncies provincianes, s'entén", i, en canvi, ha maldat de traduir el saber universal a la realitat constant i particular de l'illa de Menorca i la seva gent. O sigui, ha volgut fer cultura viva en lloc d'erudicions de saló. Crec, així, que no hi ha millor universalitat que aquella que arrenca atansada al món circumdant, aquella que s'ateny a un país concret i exacte. Aquest paper l'Ateneu l'ha acomplit extraordinàriament bé. L'Ateneu és escola de tolerància, àgora de debat plural, aula per a l'estudi i la saviesa, el Montmartre de les arts, el parnàs de les lletres. Mai no ha caigut en l'error de convertir"se en casino de fums, d'ocis eixorcs i vells; en definitiva, en raconades per a les becaines, la difamació vespral o la xafarderia incontenible. Res d'açò: més aviat a l'Ateneu s'ha parlat de política sense partidismes i de religió sense fanatismes, de manera que ha forjat generacions de menorquins que s'han imbuït de l'amor al país "a Menorca" i han abraçat la cultura com un camí de construcció i emancipació.

Bona part de la transició democràtica també es va congriar en els seus salons, a la vora de les mobilitzacions cíviques generals. I una munió ingent de moviments hi trobaren, o bé aixopluc, o bé l'origen de la seva pròpia llavor. Per exemple, la Cambra de Comerç, el GOB, els grups excursionistes, el Cine Club, etcètera, etcètera. A més, manté una publicació periòdica importantíssima: la Revista de Menorca, fundada el 1888, la col·lecció de la qual conforma un corpus fabulós del saber i la investigació sobre Menorca en qualsevol camp científic o humanístic.

I bé, dit açò, el professor Murillo és, personalment, un intel·lectual mereixedor del Ramon Llull perquè la seva biografia encaixa de ple en el panorama que, respecte de l'Ateneu, acab de descriure. Però, tanmateix, el seu guardó no és només un apèndix de la Medalla d'Or que s'ha adjudicat a l'Ateneu. Hi no ho és perquè l'estimat Andreu Murillo, a més d'haver participat activament de l'esperit ateneista, resulta que ha estat el més important historiador de casa nostra de la segona meitat del segle XX. Són molts els mèrits científics que se li escauen, però, per damunt de tot, li devem una aportació plausible i original: haver trencat la vella historiografia feta en clau de narració "de relat més o manco solvent" i haver inaugurat l'escola de la historiografia feta a la llum econòmica. Haver introduït l'economia en l'explicació històrica ha capgirat el panorama decimonònic que, fins ben entrat el XX, encara dominava l'escena historiogràfica menorquina. Només per açò, el premi li era quelcom de guanyadíssim.