Diumenge passat, dia 18 de febrer, va fer vint-i-cinc anys que un grapat de joves presentaven a Palma el manifest anomenat «Per una alternativa socialista a les Illes», el qual pot ser considerat com l'acta fundacional del Partit Socialista de les Illes (PSI), un projecte polític tan original que congregà sobre si l'animadversió de tothom. Les sigles d'aquell partit són avui propietat del PSM, que lluità jurídicament per poder estojar-les, igual que d'aquest partit és també part del record del llegat polític de la desapareguda formació. Però la filosofia inspiradora del PSI, és a dir, l'intentar trobar camins propis per a l'esquerra balear que superassin els estrets marges orgànics dels partits tradicionals, pareix que ara té d'altres hereus que la volen revifar, un quart de segle després. És vera que dins del PSM hi ha alguns noms coneguts que són directes hereus del PSI, però no tenen capacitat de decisió ni en l'actual direcció del partit ni molt manco en la gestió institucional que fan els seus càrrecs governamentals, la qual demostra l'evolució política i ideològica del PSM, avui molt més en sintonia amb el que són i representen els seus aliats conservadors nacionalistes catalans, CDC, que no amb el que volia ser el PSI. Així, a poc a poc s'ha anat reobrint un espai polític, ara ja ben visible, que podria ser tot un caramel per a dues operacions polítiques en marxa. Basta veure alguns del noms del fundadors del PSI per adonar-se que el llegat del partit que podria haver estat i no va ser, se pot trobar avui a diversos partits: Celestí Alomar (conseller de Turisme, PSIB), Francesc Obrador (director general de Formació, PSIB), Antoni Tarabini (PSIB) o Sebastià Serra (regidor de Palma, PSM). Si anam a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, quan el ja PSM era encara quelcom més semblant al PSI que no a l'actual partit, d'altres significats militants foren Eberhard Grosske (coordinador general d'EU a Balears i conseller de Treball per aquesta formació) o Francesc Antich (president del Govern, PSIB). Amb tota raó i legitimitat els actuals dirigents del PSM defensen les sigles PSI com a pròpies, però vista la quantitat de gent que hi passà, i cadascú impregnant-se d'aspectes diferents, no pot estranyar que més d'un dels que per aquell partit passaren i que ara són dirigents d'altres formacions recordin, enyorin o vulguin reinventar un nou «PSI», intentant recuperar si més no en part l'esperit (tal com cadascú l'entén) d'aquell partit que fruit de l'animadversió que despertà en tots els altres d'esquerra i de dreta sofrí un bàrbara pressió que acabà fent realitat allò que entre tots els mataren i ell tot sol se morí.
Precisament fa devers un any i busques, durant una taula rodona de presentació d'un llibre, un dels fundadors del PSI, Antoni Tarabini, se referí que allò que cal entendre darrere de la invocació que sovint fa Francesc Antich de ser «més PSIB que no PSOE», no és altra cosa que recuperar la idea primigènia del PSI adaptada a l'actual realitat balear: un partit que per sobre de qualsevol altra consideració sigui progressista, que sigui capaç d'unir el màxim de matisos d'aquest àmbit ideològic, i prou arrelat a la societat balear, és a dir: autoctonista. Aleshores aquell comentari va passar del tot desapercebut. Ara, quan s'ha sabut que Antich impulsa la plataforma anomenada Pacte per la Ciutadania com a concreció del «més PSIB que no PSOE», el comentari de Tarabini esdevé o una curiosa premonició o l'avanç d'una estratègia calculada des de fa temps i que se comença a posar en pràctica. Per altra banda, les incipients passes d'EU i d'Els Verds per repensar la seva coalició intentant una versió molt més ample que pogués incloure d'altres sigles (s'ha parlat d'ERC) i col·lectius independents de clara vocació esquerrana, progressista, ecologista, pacifista, feminista, etcètera, seria també una mena de recuperació, necessàriament adaptada, d'aquella filosofia inspiradora del PSI. Passi el que passi amb aquestes operacions, l'interès que se nota en recuperar l'esperit del PSI podria ser la constatació que vint-i-cinc anys després de néixer, i tot d'una morir, a la fi triomfa, si més no com l'objecte del desig de diverses formacions per ocupar l'espai polític que representava i que ara és orfe.
