Dues històries de por

TW
0

Dues historietes per desembafar "suposant que qualcú estigui embafat. Primera: a un poble del Raiguer, hi ha un centre cultural en el qual prestava serveis, desinteressadament, un professor jubilat. Allò que passa: com que ho fa desinteressadament, hom creu que té el dret de fer-li el feix damunt, de manera que el professor retirat s'adona que allò que en principi era una jubilosa aportació a la vida cultural i social del poble, esdevé una càrrega molt feixuga. Resultat: es desencanta i es decanta. La gestió del centre cultural ha estat encomanada a una empresa que factura mensualment els seus honoraris, com és lògic, mentre tota la bona voluntat d'una persona vàlida ara és un capital desaprofitat per la ineptitud d'un o d'uns càrrecs electes del municipi. Vet aquí una història trista, no ja per la decepció que forçosament ha de viure el professor jubilat, sinó perquè revela la lamentable qualitat política dels responsables de la nova situació: uns regidors que no saben aprofitar per al bé del poble la capacitat i la disponibilitat d'un dels seus conciutadans, vol dir que només saben gestionar quan hi ha doblers per enmig? Que no parlin de voluntariat, per favor, perquè mai ho havien tengut tan bé.

Segona historieta, funeràrio-cultural: s'assegura que la fundació Pilar i Joan Miró a Palma, umbilicalment relacionada amb l'Ajuntament de Palma, disposa d'un magatzem a les instal·lacions del... Bon Sosec, devora el tanatori i el dipòsit de cadàvers. Qui ho havia de dir, que aquell assumpte tan tenebrós, aquella cosita del Bon Sosec acabaria relacionat amb la cultura i, més concretament, amb el nom de l'artista més honrat que ha donat Catalunya...! Catalunya dóna de tot, com és normal, lladres, sants, putes i marededéus, savis i futbolistes, polítics, confessors i constructors... Va donar un gran artista que, a més, humanament es va moure sempre en el territori de l'honradesa més immaculada. Ja ho veis, ara la fundació que va voler crear se serveix d'un magatzem del Bon Sosec. El personal, en anar-hi per una o altra cosa, es troba amb tapes de baguls per aquí, per allà un empleat que adesa un cadàver tot cantant «Qué viva España» "bé deu tenir dret a entretenir-se" i altres coses per l'estil. Hi ha una mena de destí que en aquest país ens obliga a una continuada vivència funerària de la cultura. Aquest destí, ni el nom de Miró no ha pogut exorcitzar-lo.