Del bacallà de la postguerra al chuletón i la llagosta, aquest país ha canviat la pell unes quantes vegades, com les serps, i s'ha hagut de fer ric. D'aquesta aventura, no se'n surt mai indemne: per això té més prestigi qui ha nascut ric que no el que ha seguit els camins tortuosos que menen a la riquesa. Mallorca s'ha hagut de fer rica, i en donen testimoni totes les esgarritxades, inflors i misèries que fan tan vulgar el seu cos de nou ric: això li passa a l'illa, sobretot, perquè ha perdut el sentit del pudor i ha permès que qualsevol xarlatà que passa per aquí li alci les faldetes. I no és vera que sempre ha estat igual. Aquest país ha passat èpoques de discrecció, èpoques en què, per exemple, no ha pretès convertir en rius els torrents. Bé, és igual. Després del bacallà, el pollastre, que havia estat el somni omnipresent de Carpanta, esdevengué el menjar dels que podien menjar. És clar que de la producció d'aviram en granges en va resultar la pèrdua de sensibilitat gustativa per part de la major part d'homes i dones del país, d'efectes devastadaors de cara al futur: ara mateix, provau de servir pollastre de gra i aire lliure a un adolescent, i us el tornarà amb una ganyota d'oi, com la que feim la gent d'aquí davant certes menges exòtiques i brutinyoses. Allò que menjàvem nosaltres fa quatre dies, ara remou el budellam dels nostres fills. La vida ha vengut així.
D'altra banda, no sé què passaria si tothom volgués menjar pollastre crescut al ras, bona sobrassada, peix fresc i verdures i fruites collides al punt: seria una catàstrofe.
El pollastre de granja, el pollo pròpiament dit, es va mantenir durant molts d'anys com a eix fonamental de la nutrició del país. En fer-se rica l'illa, el chuletón i la llagosta esdevengueren símbols "sovint una mica goranescos" de l'abundància, botí irrenunciable de la guerra contra les estretors. El chuletón i la llagosta servien per esbandir els fantasmes de la fam, per exorcitzar records tenebrosos i mals presagis. Ens havíem fet forts en el chuletón com qui conquesta una plaça considerada secularment inexpugnable. Però està ben vist que l'anatomia de l'animal no havia produït aquesta peça per als pobres. De manera que, quan hi havíem accedit "més o menys" la història, el destí ens tornen a la gerra: el chuletón es resisteix a entrar a la cuina dels pobres, abans es deixaria emmetzinar, perquè es compleixi la consigna bíblica: que sempre hi hagi pobres i rics.
