Fractura social subvencionada

Ja deu fer devers un mes que Miquel Payeras comentà el cas d'un professor que havia estat agredit per un alumne. La persona que l'hi contà és un amic que tenim en comú. Així que podrem afegir alguns detalls suplementaris al que ha transcendit de la història. El pobre docent que ha rebut l'encàrrec d'instruir-ne l'expedient ha fet algunes averiguacions. L'al·lot arribà al centre no per començar un cicle, sinó que n'era a la meitat d'un. Aquesta circumstància és sospitosa, ja que no se sol canviar d'escola més que pel pas a un nou tram educatiu. A no ser que existeixin raons de pes, a la família o al centre abandonat. Més endavant, l'instructor s'assabentà que el jove tenia antecedents de conducta agressiva amb una certa importància. Ell, com jo i com tots els que hem sentit la narració, tenim la certesa, de moment no demostrable, que, en el centre emissor aquest estudiant fou induït, d'una manera o d'una altra, a traslladar-se al centre de destí. I no sé per què estam segurs que no va ser a causa de les simpaties que suscitava en la comunitat educativa. Pel que sembla, aquesta sol ser una solució molt estesa quan es plantegen conflictes: aguantar fins a final de curs i, aleshores, remetre silenciosament el bombonet cap a un altre costat. Hi conflueixen molts d'interessos. L'administració educativa és la primera interessada que no transcendeixin a l'opinió pública casos de violència escolar, que, a més, solen ser símptomes d'un problema social de fons. Els professors tampoc no volen que la imatge del seu institut es deteriori amb episodis d'aquest tipus, per molt que no puguin evitar que circulin amb el mètode boca/orella. Dels pares i dels alumnes transferits, què en podem dir? Però aquests són secrets a veus que coneixen molts d'estruços. La conseqüència és que les classes mitjanes van abandonant l'ensenyament públic en benefici del concertat, que, amb totes les excepcions que es vulguin, s'està convertint precisament en això: en un sistema públic paral·lel per a les classes mitjanes. Mentre els governs no deixen de manifestar el seu suport pressupostari i moral als instituts. En lloc de posar fil a l'agulla, prefereixen que cadascú espavili així com pugui. Si això passàs als Estats Units o a l'Anglaterra de Tatcher parlaríem de fractura social. Aquí començam a tenir quelcom més escandalós: fractura social subvencionada. Som conscient que he exagerat, però els tirs van per aquí.