En la vida d'un partit polític hi ha congressos i congressos. La majoria són de pur tràmit. Pocs, molt pocs, són els congressos que amb el pas dels anys esdevenen essencials en la vida d'un partit. El PSM ja n'ha conegut alguns, amb aquestes característiques, sempre després de situacions difícils i sempre els ha resolt de la mateixa manera: optant per definir-se per si mateix i seguint endavant passi el que passi, de cada vegada posant més l'accent en el seu nacionlisme com l'eix vertebrador de la seva pròpia existència. Que el PSM és d'esquerres? Que és ecologista? Sí, però sempre per damunt de tot ha estat nacionalista. De la mateixa manera que el PSM de 1979 no era el PSI de 1976, però ho era; tampoc el PSM-Entesa Nacionalista d'ara no és el PSM-Esquerra Nacionalista de fa uns anys, però ho és. El nexe sempre és el mateix, el seu nacionalisme, el qual també ha anat canviant i intensificant-se. En el congrés d'aquest pròxim cap de setmana el PSM optarà a la fi d'una manera formal per assumir que el segell d'identitat essencial és el nacionalisme. Un nacionalisme progressista, però no només: ecologista, però no només... és a dir, un nacionalisme d'ample espectre, d'ampla base o, el que segurament definirà el congrés, un nacionalisme que cerca la «centralitat», que és «transversal». El que fa molts anys se'n deia «interclassista». Aquesta definició, després de 25 anys, no sembla ser res massa estrany, sinó més aviat la lògica adaptació a una realitat social que és com és, i no com agradaria que fos. Aquest PSM que surti del congrés serà «nou», sí, però a la vegada el mateix de sempre. La diferència és que tot i seguir essent el que sempre ha estat, ara ja no se redueix a ser «només» el que ha estat. És una diferència subtil si se vol, però no de matís. Una sortida realment hàbil d'una situació complicada. La situació del PSM és la millor de la seva història, però paradoxalment aquest any i mig de Pacte de Progrés l'ha viscut amb dolor. Quan un partit que està governant afronta un congrés amb reividndicacions, implícites o explícites, al seu dret a seguir existint per si sol, demostra que té problemes. No són cap secret: una situació a priori gens bona, amb un PSIB que té la presidència de la Comunitat i una UM que té la del Consell. Amb l'habilitat de Mateu Morro, el PSM ha superat les nerviades de l'estiu-tardor de 1999 i afronta aquest congrés convertint-se en un partit nacionalista «interclassista», la qual cosa el situa en posició de, en funció estrictament del seu nacionalisme, poder optar per les aliances que en cada moment més li convenguin. És una passa importantíssima. Mai com ara no havia optat per tan clara assumpció del nacionalisme per sobre d'altres definicions. Això, a la pràctica, ja ha donat fruits, com l'avortament (si més no en públic) de la posada en escena del «projecte Antich» com a ressort polític i ideològic que li hauria pogut fer molt de mal, al PSM. A partir d'aquest congrés el PSM assumirà aquest nacionalisme que li permet mirar el futur sense aliances polítiques a priorístiques amb ningú. Que tal autodefinició molesta uns, fa desconfiar d'altres, introdueix elements d'incertesa sobre les futures aliances en els de més enllà o, simplement, aixeca irritació entre els seus actuals socis de govern? Per ventura sí, però és el que és, i cada partit tria el que vol ser. Si fins ara el PSM estava «obligat» per la seva definició i tradició a pactar sempre amb partits d'esquerra, a partir d'aquest congrés ja no tendrà tal «obligació». Aquesta és la gran diferència que suposa la inauguració d'una nova etapa, el naixement d'un «nou» PSM que no trenca amb la seva tradició, però la supera.