No deixa de sorprendre la procedència de la iniciativa d'instaurar la cadena perpètua a l'ordenament penal espanyol en el cas del terrorisme. I no deixa de sorprendre perquè prové dels mateixos cercles que en la configuració territorial de l'estat han convertit la Constitució en dogma. Perquè ens entenguem, resulta que la sobirania compartida és un plantejament de bruixot que ataca la intocable Constitució, i resulta a la vegada que la declaració constitucional que les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció (art. 25), és una proclamació de la qual no importa fer-ne ni cas. En el llenguatge políticament correcte, ens crea rebuig la pena de mort, i tractam amb desconsideració el sistema dels Estats Units, com si aquest s'ubicàs a la prehistòria: hi va molta diferència entre la cadena perpètua i la pena de mort? Segurament, tenen raó els analistes que veuen, en l'ofensiva de la perpetuïtat pels mitjans de comunicació afins al nacionalisme espanyol conservador, un intent de guanyar el suport social per apujar el sostre dels anys de presó. Haver convertit els etarres en la principal preocupació dels espanyols pot ser molt útil electoralment, però no és una gran contribució per a l'esdevenir estatal. La manipulació continuada en el conflicte basc no pot conduir a res positiu. La criminalització del nacionalisme minoritzat, el pot afeblir en suport popular, però també el pot radicalitzar, igual que se radicalitza la postura del govern espanyol. És a dir, enlloc de caminar cap al consens, caminam cap a la tensió, i hi caminam gràcies, sobretot, als impresentables populars. Qui passarà a la història com el senyor que va desaprofitar la treva? Qui s'ha arriscat i qui no, per trobar una solució a la mort i als atemptats? Quan parles d'aquest tema, és com una obligació prèvia fer una declaració de pacifisme i de respecte democràtic; el que passa, és que aquesta obligació només existeix pels que ens volem acostar al conflicte des d'una altra visió que la dominant. Perquè, és evident, que si un càrrec públic del PP s'escandalitza que els terroristes i els nacionalistes democràtics comparteixin els mateixos objectius, està afirmant que no té un respecte democràtic, cap a opcions legítimes, ja que legítimes en democràcia són totes les opcions que no trenquin les regles del joc i els drets fonamentals. Neguiteja haver de parlar d'Euskadi, la violència és inacceptable, però també és inacceptable la mentida, la tergiversació i la utilització partidista. Durant el franquisme existia perpetuïtat i pena de mort, i és precisament quan ETA va néixer i va créixer, ningú que no tengui intencionalitat política pot creure de bon de veres que amb aquestes mesures s'acabarà amb la xacra del terrorisme. No només va contra la Constitució que ells han sacralitzat, sinó que a més no serviria per res. Precisament, el que ha fet perdre suport social als terroristes ha estat la instauració de la democràcia i de l'autogovern basc, fer marxa enrere en això, només els reforçarà. Aquest problema només trobarà la seva fi de dues maneres: a través de la negociació o a través de la pèrdua de la base social. Ni la via policial, ni l'agreujament de les penes donaran solució al terrorisme, el que sí donaran són rèdits electorals. Quan un senyor o senyors converteixen en el dolent de la pel·lícula el nacionalisme no estan fent d'estadistes, estan fent política de la més baixa. Quan un Govern manté una política de dispersió de presos que, no només va contra els principis inspiradors del dret penitenciari, sinó que a més només serveix perquè els familiars dels empresonats siguin adoctrinats de les maldats dels espanyols. Quan uns senyors imputen, implícitament o no, els absolutament rebutjables actes de la banda armada, als únics que han mogut peça, encertadament o equivocadament, per cercar la desitjada solució. Quan per extensió se criminalitza a tot el nacionalisme, tengui o no tengui res a veure amb el País Basc, comparteixi els mitjans o no els comparteixi, perquè no se criminalitza els mitjans, sinó les finalitats que, en teoria, són defensables amb la Constitució a la mà. Quan succeeixen totes aquestes coses és que anam cap a un penya-segat farcit d'incomprensió i enfrontament. I sembla que el silenci ens fa cooperadors necessaris d'aquest estat de coses, per això aquest article és inevitable, tot i que sigui incòmode. Allò que voldríem molts és que acabàs el terrorisme, i allò que voldríem molts és que aquesta fos la prioritat de tots els agents implicats; tanmateix, del panorama que podem observar es desprèn que, ni els terroristes, ni el govern espanyol comparteixen aquesta prioritat, la seva prioritat és arriar garrotades al dolent del PNB: si el PNB deixàs l'escena, això compondria res?