Qui té fam somia truites. A falta d'un festival de cinema com el de Donosti, Ibatur va organitzar la projecció de Bahía de Palma, envoltada de l'ostentació i del decorat que caracteritza una «première». És a dir, hi havia un eixam de fotògrafs a la porta del Teatre Principal, els protagonistes arribaren en un cotxe llarg i blanc, i s'amuntegà una munió de gent a la voravia per a fer mamballetes en veure desfilar les estrelles cap al vestíbul. Mentrestant, els privilegiats que havien trobat seient a la platea no podien dissimular la frisança per veure Elke Sommer en bikini i alguns paisatges d'una Mallorca que ja no existeix. I allò que veieren, per damunt d'altres consideracions, va ésser una pel·lícula d'una vulgaritat pregona que a tot estirar pot satisfer el cofoisme dels pioners de l'hoteleria. En realitat, són males d'entendre les raons que han impulsat el conseller Alomar a incloure un espectacle retro dins una programació cultural que es presenta amb el títol genèric de Futurisme. Ni tampoc queda gaire clar a quin sector social pretenia acontentar amb una «boutade» d'aquestes dimensions. Fet i fet, la reposició d'aquesta pel·lícula més dolça que el sucre esponjat, té tota la pinta d'ésser un gol clamorós que li han clavat al conseller per mig de les cames. Serà per això que l'esdeveniment cinematogràfic amb galants amb pròstata i sex-symbols amb cabells blancs, més aviat provoca el somriure que la indignació. Diguem-ho abans que un intel·lectual amb ínfules de progre cursi en faci la lloança pertinent: Bahía de Palma és un producte incolor que agafa un color o l'altre a gust del consumidor. A l'època de la seva estrena, l'any seixanta-dos, va ésser allò que se'n deia una pel·lícula alienadora. Tanmateix, el qualificatiu és excessivament dur i grotesc per a una cinta que es basava en un argument de telenovel·la sud-americana. D'altra banda, ni el director, Juan Bosch, no ens mostra els paisatges realment evocadors que va saber recrear un Fructuós Gelabert, ni Arturo Fernández pot aspirar a tenir, per als mallorquins, l'interès emblemàtic d'un Fortunio Bonanova. La cinta, per tant, no és antiga, és decrèpita. Tot això ho sap el conseller Alomar. A posta cal insistir que, tocant a aquest assumpte, molt possiblement ell es trobava a la lluna de València fins al moment de lligar-se els cordons de les sabates per a anar al Principal. Tanmateix, aquesta suposició, no s'ha d'entendre com una disculpa, sinó com una veu d'alarma perquè la conselleria de Turisme ens ha preparat multitud d'actes culturals que hem d'esperar, a partir d'ara, amb un cert recel. Per exemple, en la programació del festival de teatre que aquest mes donarà a conèixer el conseller, queda patent que s'ha donat preferència a la popularitat cinematogràfica d'alguns protagonistes per davant de la qualitat global de l'obra (text, direcció, representació, etcètera). Així mateix cal afegir que el festival en conjunt fa un tuf insuportable de cultura mesetària. Deixant de banda un espectacle de mímica, dels altres set o vuit que s'anuncien n'hi ha un en llengua italiana, un altre en francès, potser un altre en anglès, i la resta en castellà. Que actualment no hi ha muntatges en català que puguin participar en una mostra internacional? No em facin riure. Per no dir més, d'aquí a quinze dies s'estrena un muntatge nou de Terra Baixa, al Teatre Nacional de Catalunya. En fi, esperem que el conseller Alomar faci pública la programació definitiva per a parlar-ne amb més detall. Tanmateix la representació, amb aires d'estrena, de Bahía de Palma ha estat una pedra de toc, gens ni mica encoratjadora, d'allò que és capaç d'oferir-nos el gabinet cultural de la conselleria. Tenc la convicció que el gabinet esmentat ha confós la capacitat d'arribar a les majories amb la beneiteria, cosa que suposa un error imperdonable en gent que pertany a un govern que es qualifica de progressista. Juan Bosch, amb Bahía de Palma, únicament va pretendre fer una pel·lícula comercial quan tal cosa era símptoma inexcusable de banalitat. No m'ho invent jo, el guió ho diu tot: una història d'amor entre un espanyol i una nòrdica amb el rerefons de la Seu i «El Patio del Farolillo», que es trobava als baixos de l'Hotel Mediterrani. Era, Bahía de Palma, una pel·lícula per a satisfer Soriano Frade, Àlvarez Buylla i el funcionariat de mentalitat més espessa del franquisme. Idò si no vols tassa, ges tassa i mitja (i ho dic amb un somriure). Heus ací que, per afegitó, el conseller Alomar va adreçar-se als espectadors en castellà. Només faltava això! Va ésser, la seva girada de llengua, la guinda escaient per a arrodonir un espectacle que, sota la disfressa de futurista, sols pot qualificar-se de caspós.