Cathy Sweeney

Notícia bomba

Cathy Sweeney07/11/00 0:00

Des d'un punt de vista estrictament lingüístic, el català és una llengua com una altra qualsevol: dit d'una manera molt simple, és un sistema de signes "fonemes, morfemes, sememes i lexemes" articulats d'acord amb un conjunt de regles combinatòries que li proporciona certes característiques fonètiques, morfològiques, semàntiques i lèxiques específiques. La prova més senzilla d'aquesta obvietat és que, a la frase anterior, allà on diu «el català», hom hi pot posar el nom de qualsevol llengua i l'enunciat serà igualment cert. Cosa que no passa si, allà on diu «estrictament lingüístic», hom hi posa «sociolingüístic», però no és d'això que vull parlar ara. O potser sí. El cas és que el català, com totes les llengües, serveix per a qualsevol cosa: llegir una novel·la, redactar una llei, fer una declaració d'amor, elaborar una teoria científica, rodar una pel·lícula, posar una multa, anunciar un producte comercial, traficar amb drogues, actuar com a portaveu d'un partit, navegar per internet, insultar el proïsme, escriure una recepta de cuina, o vendre les cases i anar a lloguer. També és cert, sense entrar a discutir, ara, els avantatges o inconvenients de la traducció, que el gaudi de certs productes culturals és molt més profund i autèntic si hom hi pot accedir en la llengua original, sigui la que sigui. Tal seria el cas, per posar-ne només alguns exemples, de la rondalla mallorquina, de l'havanera antillana, del fado portuguès o del tango argentí.

El cas també és, tal com estan les coses en aquest petit país, que els catalanoparlants, de naixement o d'adopció, ni podem viure plenament en català, ni podem evitar llegir premsa, escoltar ràdio o veure teatre, cinema o televisió, per parlar només d'ofertes culturals de masses, en castellà. També és cert que molts catalanoparlants optam lliurement per llegir, escoltar i veure productes culturals en la llengua original i que no ens cau cap anell per llegir José Hierro en castellà o Georges Perec en francès, per escoltar Lucio Battisti en italià o Madredeus en portuguès, o per veure Presence of Mind en anglès o La Comunidad en castellà.

Ara bé, no se sol trobar entre els castellanoparlants, ni tan sols si són habitants de terres de parla catalana, una actitud recíproca envers el català. Que s'estimin més veure The Boxer o La vita è bella doblada en la seva llengua, en lloc de veure la versió en català, cau dins els límits de la normalitat. Però, que protestin perquè Raimon canta en la seva llengua a Madrid, o que se sentin enganyats perquè, malgrat el títol, Tomandote s'ha estrenat primer en català, o que es neguin a comprar en una cadena alemanya de perfumeria productes etiquetats només en alemany, francès i anglès i no en castellà, alhora que tracten els que demanam l'etiquetatge en català com uns radicals i extremistes que vorejam el terrorisme, no mereix altre qualificatiu que el d'aberrant. D'acord que molts castellanoparlants també llegeixen, escolten i veuen productes culturals en altres llengües, però el català en sol esser visceralment exclòs.

Com ja deuen saber fins i tot els joves periodistes que pertanyen al club d'aquest diari, no és notícia el fet que un ca mossega un home; la vertadera notícia seria que un home, o una dona, mossegàs un ca. De la mateixa manera, no hauria de ser notícia que el president, o algun membre destacat, d'una entitat que es dedica a la defensa de la llengua i la cultura catalanes canti cançons compostes en castellà o publiqui articles en un mitjà local o estatal en castellà. L'autèntica notícia, notícia bomba diria jo, seria que el president, o algun membre destacat, d'una entitat que es dedica a la defensa de la llengua i la cultura castellanes emetés, i no només en la intimitat, algun so articulat en català.