Jeroni Marquès Sintes ha mort prematurament. La raça humana,
sempre que es produeix un decés, tant si es dóna a la joventut com
a la pura senectut, acostuma de lamentar-se de la prestesa amb què
arriba la parca. És clar, no ens agrada que ens atenyi, i quan,
ineluctablement, ens caça, el plany elegíac hi és indefectible.
Però bé, en el cas del senyor Marquès aquesta prestesa em sembla,
no pas una simple retòrica funerària, sinó una veritat en termes
d'edat. Tenia, a l'hora del traspàs, 63 anys, bastant per davall de
l'esperança de vida que ens prometen les vanitats sanitàries de la
nostra latitud.
El pitjor de la mort és sempre que resulta inoportuna i
frustrant. Trenca il·lusions, interromp projectes, malmet esforços.
I així, el senyor Marquès, un home que va estimar el teatre, ha fet
un mutis just quan la societat menorquina havia encetat un debat
interessant i necessari sobre el futur a Menorca del més vell "i
potser el més noble" dels espectacles. Tota una biografia
consagrada al teatre, fent-ho amb dignitat impecable i curull de
sentit de l'estètica escènica, és raó a bastament per
recordar-la.
Uns defensen la funció social del teatre; altres s'inclinen més
tost per la funció de l'entreteniment "un entreteniment ben fet, és
clar. En aquesta petita controvèrsia, el senyor Marquès es decantà
pel segon criteri. Per mi que, amb aquesta opció, demostrava una
certa intel·ligència subtil, taujana fins i tot. Qualsevol teatre
d'evasió, si s'assenta en postulats de dignitat, com era el seu
cas, acaba complint encomiàstiques funcions socials, tan
necessàries com les formes teatrals carregades de grans tesis.
Altrament, abrandar, sense cap especificació explícita i concreta
prèvia, el concepte de funció social del teatre, té un final
assegurat: el tedi més horrorós, l'ensopiment més aclaparador. Vull
dir que condueix a engreixar allò que, una mica inextricablement,
s'anomena «crisi del teatre».
Doncs bé, amb el seu criteri teatral ben assumit, el senyor
Marquès es va passejar un gavadal d'anys pels escenaris d'arreu de
les Balears. Potser ha estat la seva companyia "Nura, se'n deia" la
més viatgera, la que més abundosament ha trescat, aixecant
aplaudiments generals, si més no per la inqüestionable dignitat de
l'encarnació del fet teatral que imprimia als treballs de director
i d'actor.
Açò, per una banda. Per l'altra, l'herència cultural que ens ha
deixat té a veure amb un dels més feliços miracles dels darrers
anys: que el Cercle Artístic de Ciutadella, després d'una etapa de
desorientació aguda, tornés a recuperar el seu autèntic to vital,
la plena identitat de motor cultural. Amb ell va superar el trist
paper de casino somnolent i jubilat, literalment fumat, que s'havia
instal·lat en els seus salons. El senyor Marquès, en els anys de
president (1986-1991), va exhumar les glòries del Cercle, i com un
sant Llàtzer els donà nova vida, mobilitat i vigoria. Recuperà la
secció d'estudis (avui un pulmó pletòric que oxigena la sang
cultural menorquina), creà els cicles de debat sobre qüestions
d'interès social, polític i econòmic que encara duren, i, sobretot,
refundà els Premis Born de Teatre. Avui, amb la seva embranzida de
llavors, són considerats els més prestigiosos i els més ben dotats
de tot l'Estat. Un honor per a Menorca entera.
Pens que, per tal que el record d'un home o una dona no
s'ensorri en la foscor funerària de la mort física, és necessari
que deixem, al darrere nostre, qualque llavor de vida, una mena
d'empelt. Cal que ens manqui l'egoisme de no fer res per a la
comunitat. El senyor Marquès ha complit sobrerament aquest
precepte.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.