L'important és participar

Si els Jocs Olímpics foren restablerts l'any 1894, en el marc d'un moviment pedagògic i social que conferia a l'esport tota la importància que té en la formació de la joventut, en la consciència col·lectiva i en l'agermanament dels pobles. Un esperit que es resumí en l'explícit lema de «l'important és participar».

Si el baró de Coubertain i la seva colla, assistissin a l'espectacle-negoci en què s'han convertit els Jocs Olímpics, fliparien.
No donarien crèdit als seus ulls en veure com unes competicions reservades, sobre la teoria, a esportistes amateurs, i que a la pràctica acullen una elit de súper professionals ultracompetitius, que han convertit en negoci fins els calçons blancs que duen.

Resumint es podria dir que aquell «l'important és participar» ha estat substituït per «l'important és guanyar» (guanyar competicions i, sobretot, guanyar pasta). Malgrat això, per alguns encara el més important és (poder) participar.

I sense anar més lluny, per als catalans. I és que malgrat tenir un comitè olímpic constituït des de fa anys, les pressions polítiques han aconseguit que, de moment, els esportistes catalans hagin de participar a les competicions sota una bandera que no és la pròpia.

El maig de 1989, diverses federacions esportives catalanes iniciaren la constitució del Comitè Olímpic de Catalunya (COC) i exactament dos anys després, aquest, va presentar la seva candidatura formal de reconeixement davant el Comitè Olímpic Internacional (COI). La candidatura es fonamentava en l'anàlisi jurídica de la Carta Olímpica, en la llarga tradició olímpica dels catalans, en l'autogovern de Catalunya, que confereix la competència exclusiva en matèria esportiva i en la dimensió olímpica de Catalunya, amb més de 6.000 clubs esportius i un paper destacat en diverses disciplines esportives.

A banda d'aquests arguments, la candidatura del COC comptava amb dues qüestions que la reforçaven: la majoria de comitès olímpics reconeguts abans dels Jocs de Los Angeles i de Seül no pertanyien a estats independents i que els propers Jocs es feien a la capital de Catalunya: Barcelona.

El COI, pressionat per l'estat espanyol i pel seu comitè olímpic, va anar ajornant amb excuses de mal pagador la decisió sobre el reconeixement del COC.

No va ser fins que quan faltaven pocs mesos per als Jocs de Barcelona i després que diferents associacions i entitats de la societat civil favorables que la nació catalana tengués un comitè olímpic propi, fessin diverses accions de protesta (jo mateix vaig participar en algunes interrupcions pacífiques d'actes públics del president del COI per reclamar el reconeixement del COC) que el president del COI va afirmar que «tenen raó els qui diuen que s'ha de reivindicar una presència més activa dels símbols catalans als Jocs Olímpics». I llavors va ser quan l'organització dels Jocs va incorporar l'himne i la bandera catalana a les cerimònies d'obertura i clausura dels Jocs i quan es va insinuar que el reconeixement del COC es faria «el dia després» que finalitzassin els Jocs de Barcelona.

Encara avui es nega als catalans el dret que tenen la immensa majoria de les nacions del món: poder participar en aquest gran espectacle esportiu que són els Jocs Olímpics, amb els seus propis símbols nacionals. I si algú li confereix poca importància a aquesta discriminació, basta que pegui una ullada a les televisions, escolti les ràdios o miri, no ja les seccions d'esports de la premsa, sinó les portades de tots els diaris per adonar-se del volum que generen avui els Jocs Olímpics per a totes les nacions del món.

Una discriminació que encara persisteix.

I tot gràcies a un presumpte català, que presideix el COI i que, ja que el jutge caçacol·laboradors de dictadors no jutja, haurà de ser jutjat per la Història.