A mi sempre m'ha agradat viatjar. I si hi ha dos llocs on he
pogut «olorar» allò que tant not a faltar a la meva terra (la
identitat pròpia) han estat, sense cap mena de dubte, Euskadi i
Catalunya. Estic xerrant de nacionalisme, una paraula últimament
condemnada a sinònim de dimonial. És curiós, però, que aquesta
campanya presidida per l'omnipresent dreta espanyola hagi deixat
fora aquest caràcter «sacríleg» al més antic, excloent i arrelat
dels nacionalismes de l'Estat espanyol: precisament el nacionalisme
espanyol, més vigent i més atiat institucionalment que mai.
I tornant als dos nacionalismes que m'atreuen, i posats a triar,
no per la intensitat, sinó per la forma de manifestar-lo, em
quedaria amb el català, exercit d'una forma més assenyada i sense
necessitat de recórrer a la violència.
Tot això ve perquè aquest cap de setmana, a poc que un es
decidesqui a llegir entre línies (quelcom summament útil en
política) es veurà fàcilment com els grans guanyadors del Congrés
del PP de Catalunya són els catalans en general i els nacionalistes
en particular.
El triomf del corrent catalanitzador del PP de Catalunya, tot i
tenir un cert aire de maquillatge polític i un molt de màrqueting
(en la política aquesta paraula ho és quasi tot, per desgràcia) i
el fet que una part dels membres d'aquest partit a Catalunya hagin
vist la necessitat de posar la C en majúscula, no fa més que
confirmar que quan un poble sap qui és i estima tot allò que
l'identifica, fins i tot en les formacions polítiques més
conservadores (Unió Democràtica de Catalunya, de fet, ho és i molt)
sap trobar la manera de reafirmar aquesta identitat.
Un missatge, però, per al PP de Balears. Que romanguin tranquils
i no extrapolin aquesta situació, que o molt canvien les coses, o
aquí no els caldrà (ni ells s'ho plantegen) cap gir d'aquesta
casta. La condició de «descastaos», que diuen els andalusos, que té
la gran majoria dels illencs, els eximeix d'operacions que qui sap
si posarien en perill la irrompible lleialtat del PP de «Baleares»
a Madrid.
Podran continuar fent tot el possible (exercint el poder o
dinamitant tot allò que soni a progressista) perquè els nostres
fills cresquin ignorant la seva història, la seva llengua pròpia,
encimentat-ho tot i donant suport a les versions locals i barroeres
d'en Vidal Quadras (Rabascos i companyia), i tants i tans etcèteres
més.
Miquel Fullana Amengual. Palma
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.