Manu militari

Però avui no us parlaré de monges tancades. Ni de na Mabel Cabrer, que després d'un inici fulgurant de lloba estepària de l'oposició sembla reclosa dins el monestir de les pròpies incongruències, ni de na Catalina Cirer, que deu fer vots dins la intimitat perquè els integrants d'El Coso recloguin les seves fúries dins una coreografia més convencional com podria ser la de la bomba. Avui parlaré d'un tema, no vull dir tabú però sí que tothom el passa de cap de dent i que, com deia al principi, sembla un col·lectiu que viu aferrat al que deuen considerar la pròpia grandesa. Em referesc als militars.

Com aperitiu, una anècdota. No fa tants d'anys, els alumnes saludaven els estranys o el professor que entrava dins l'aula aixecant-se drets i pronunciant aquella fórmula amb cançoneta de Buenos días don..., ara, malgrat la transversalitat i tot, si et diuen «hola tio! com estàs?» et pots donar per ben satisfet. Ells, en canvi, continuen saludant-se marcialment, amb la mà estesa cap al front i batent els talons. Tampoc, en el tractament no han variat gaire i gaudeixen del «vuecencia» i altres formes plenes de floridura. Davant aquestes perspectives no ens ha d'estranyar que un militar que es declari públicament homosexual sigui la portada de tots els diaris i el convidat més preuat dels magazines matinals de ràdio i televisió. Supòs que si això passava en el si del cos de catedràtics o de les organitzacions de camioners que protesten pel preu del gasoil ningú no s'escandalitzaria ni el cridarien d'enlloc. De totes maneres, tot i aquesta obstinació a viure reclosos formalment en el propi passat, res ni ningú els atorga cera del corpus perquè estenguin aquest mode d'entendre el món davant la societat civil. Vull dir que més enllà dels murs de merlets hi ha unes regles del joc que, crec que es compleixen majoritàriament, s'han de respectar però sempre. Em sobta la notícia que aparegué dies passats a aquest mitjà de comunicació on un jove que havia estat seleccionat amb el millor currículum per desenvolupar una plaça d'arxiver fos acomiadat al cap de dos o tres dies per la senzilla raó que havia demanat el reglamentari i obligat permís de poder assistir als seus compromisos com a regidor, per tant de ciutadà elegit democràticament, del seu poble. Ara s'han de sortejar els futurs membres que composaran els jurats populars, si algun d'aquests que ara ocupen la plaça d'arxiver té la sort o la desgràcia de sortir-ne elegit, també l'acomiadaran? Per ventura faran ús del seu arbitrarisme, una regla no escrita però molt practicada? Finalment, deix per als més suspicaços el darrer interrogant ¿Hauria passat el mateix si en comptes de ser regidor del PSM ho hagués estat d'un altre partit, a ulls de sa excel·lència que en prengué la decisió, molt més convencional?