Record de Pasolini

Ja no són uns nins. La seva edat es podria calcular entorn dels vint-i-tres o vint-i-quatre anys. Els veus caminant cap a la plaça, com qui va a una feina, on es trobaran tots i esdevendran una guarda no se sap ben bé de què. Ara és mitja tarda i encara no tenen aquella punta d'eufòria que els permetrà manifestar-se com a persones. Aquesta punta d'eufòria els els donen mitja dotzeneta de cerveses i uns quants porros. S'asseuen a les grades de la plaça, algú aporta la xocolata i es dediquen a trempar els primers porrets. Ho fan en presència de l'al·lotea, que els mira amb curiositat i un tel d'animada adhesió. Ells van fent. De vegades s'hi afegeixen dues o tres al·lotes de la mateixa edat. Passen les hores, i els veus allà, mirant qui sap què "alguna cosa, en tot cas, que no fa mirera" i desplaçant la seva atenció de buit en buit. No és fins posta de sol que, tímidament, comencen a emetre alguns renous, uns renous que ni s'assemblen, tan sols, a les paraules. Són renous, vocalitzacions autònomes, sense relació les unes amb les altres. No els sentiràs "en el trànsit del dia a la nit" ni una oració simple, allò de Juan come patatas. Som en un estadi de l'evolució de la humanitat en què encara no sabem elaborar un pensament senzill i comunicar-lo per la paraula.