Euskadi

A hores d'ara, i després de més de quatre dècades de persistents actuacions policíaques contra ETA, és evident que no serà únicament per aquesta via que s'arribarà a la necessària pacificació del País Basc. Tampoc les meses per la pau que han ajuntat els anomenats partits democràtics s'han demostrat efectives contra el terrorisme. Ni el Pacte d'Ajuriaenea, ni el Pacte de Madrid, han aportat solucions reals per evitar aquesta lacra. Les seves actuacions al marge de propiciar condemnes unànimes, només han servit per aïllar políticament HB. Igualment, l'intent del PNB d'incorporar EH/HB i l'entorn d'ETA a les vies democràtiques convencionals, mitjançat el Pacte de Lizarra, s'han demostrat fallides. I tots aquests fracassos tenen un únic denominador comú, el d'haver-se construït ignorant una part molt important del poble basc. La pau al País Basc no es pot edificar sobre l'exclusió de ningú, com s'ha fet fins ara, sinó a partir de la integració de tots. Absolutament de tots. La Transició a la democràcia espanyola no hauria estat possible si s'hagués marginat d'ella els antics no demòcrates que es vincularen a la dictadura del general Franco. Precisament el PP és una bona mostra de com molts d'aquests exfranquiestes s'incorporaren plenament al nou règim de llibertats democràtiques. La democràcia i la pau al País Basc només s'aconseguiran si totes les formacions polítiques són capaces de posar-se d'acord sobre uns principis bàsics tan elementals com el respecte pels drets humans, el reconeixement de la legitimitat de totes les opcions ideològiques i el respecte pel futur que decideixi democràticament el poble basc, com ha apuntat el Lehendakari Ibarretxe. En aquests principis cap demòcrata s'hi pot negar, i com va dir el president Aznar «Antes que nacionalista hay que ser demócrata». I aquesta afirmació ha de valer tant pels partits que tenen Euskadi per nació com pels que hi tenen Espanya. Malauradament, però, sembla que des d'una òptica espanyolista una solució com aquesta faria pitjor el remei que la malaltia, atès que podria qüestionar la unitat de l'Estat. No és d'estranyar, per tant, que es prefereixi emmascarar les ineficàcies governamentals en la lluita antiterrorista amb la grandiloqüència de les gran asseveracions retòriques per encobrir altres objectius més assumibles. I l'ob jectiu és clar. Pot ser amb l'estratègia actual no s'aconseguirà la pau, però el que si és possible, com mai, és desbancar els nacionalistes del Govern basc. Amb una EH/HB inhabilitada per fer qualsevol pacte polític, un PNB criminalitzat i acusat de complicitat amb ETA, un PSOE fent seguidisme del PP, i una EA minoritzada, que li resta al PP per aconseguir fer de Mayor Oreja el futur Lehendakari. La batalla d'Euskadi està servida, si més no dins el cap dels estrategues del PP en la seva particular campanya electoral bascongada. Si el cost és la fractura social entre dues Euskadis irreconciliables no importa. Estan convençuts de la seva victòria.

Un del primers records que tenc de la infància fou l'atemptat d'ETA contra Carrero Blanco. Jo era un nin i no entenia per què per la televisió no feien dibuixos animats i tot era música clàssica. No m'agradaria arribar a vell i encara haver d'estar condemnat la barbàrie dels atemptats d'ETA.