Guillem Frontera

Gorans i tradició

Guillem Frontera08/09/00 0:00

Un dels fenòmens més negatius de la llarga transició política "que no es podrà donar per acabada fins que desaparesqui el Real Madrid, creuen alguns" va ser l'exaltació de la tradició "més ben dit: de les tradicions" fins a acumular-hi els efectius pressupostaris que raonablement s'haurien d'haver destinat a la cultura general i en general. Es tractava de retrobar-nos amb les arrels, i aquesta filosofia "aquesta cabòria" va dur el país "l'Estat, les nacions, els municipis, les associacions de veïnats, el que vulguis" a unes aberracions ara ja inenarrables: a no ser que tornàs el jove Llorenç Villalonga a dir-nos com. De tot aquell embull n'ha quedat una santa temor a qüestionar qualsevol activitat, qualsevol beneitura catalogada com a tradició per mitja dotzena de pertorbats o de cap de faves. Fet i fet, un inventari minuciós de les tradicions, contemplat amb un mínim de sentit comú, posaria a les clares que, en la seva immensa majoria, haurien de ser anihilades sense manies ni més consideracions que la salut mental de la població.

Per una qüestió de pura decència, haurien de ser estroncades, per exemple, les tradicions basades en fer malbé les coses de menjar. El concepte de decència té l'avantatge de no haver estat legislat, de manera que aquí no hi ha trampa. Quan veus una sèrie de joves o no tan joves tirant-se tomàtigues, melons, el que sigui, a València o a Sant Jordi, et preguntes en primer lloc per què ho fan i en segon lloc a veure si no coneixen maneres de manifestar-se com a persones en lloc de fer-ho com a gorans. És massa fàcil subratllar el verí que desprenen unes imatges com aquestes quan arriben "que hi arriben" a la mirada atònita de ciutadans dels països més pobres. Tan fàcil com volgueu, cert, però igualment necessari.

El foc, el renou, els rites basats en la crueltat amb els animals "i amb les persones", el manteniment de les supersticions més embrutidores..., tantes i tantes coses que són protegides amb l'argument que són tradicionals i que, en conseqüència, fan part del patrimoni cultural d'un o altre país. També hauríem de conservar el còlera, idò, o el tifus. Ja em diràs què hi ha de més profundament cultural: el patiment i la mort: són les primeres tradicions de la humanitat, arrels sempre vives, tarannà, patrimoni, totes aquestes beneitures.