Companys i Cavallo

A l'homenatge que es va retre a Companys, el dia vint"i"nou, a Hendaia, amb motiu del seixantè aniversari de la seva entrega a la policia espanyola per part de la Gestapo, hi ha hagut absències significatives entre els partits amb representació parlamentària. Els uns i els altres han al·legat que els en feia fora l'adhesió a l'homenatge d'Euskal Herritarrok, una excusa. En realitat, en el rerefons de l'homenatge a Companys subjau una revisió de la vessant més humana de la història espanyola del segle XX que ningú no gosa iniciar.

El fet de reivindicar el nom de Companys, suposa condemnar"ne molts d'altres, heus ací la realitat. Significa deixar de banda l'anàlisi global d'uns esdeveniments històrics, com pot ser la Guerra Civil i les conseqüències que se'n derivaren, per a furgar en les llistes dels noms propis. A Companys el detingueren agents de la Gestapo a instàncies d'un policia espanyol, anomenat Pedro Urraca. I a la frontera d'Hendaia va fer"se'n càrrec el Conde de Mayalde, que era el Director General de Seguretat.

És molt probable que tant aquest Urraca com el senyor comte, fossin premiats pel fet de posar el president de Catalunya davant un escamot d'afusellament. I és ben segur que si encara viuen, l'Administració Pública no els haurà privat de la seva pensió substanciosa per haver servit la Dictadura amb un estil que avergonyeix qualsevol demòcrata. Aquest respecte dels drets adquirits "que es justifica en una aplicació escrupolosa de la legalitat democràtica, encara que en realitat respon a una por infinita a escrutar el passat amb pèls i senyals", es fa més sagnant quan coincideixen en el temps la indiferència que ha provocat l'homenatge a Companys i el suport moral, gairebé unànime, que rep Garzón en la seva lluita per descobrir on s'amaguen els torturadors xilens i argentins.

La dictadura espanyola va instaurar"se fa seixanta anys, l'argentina i la xilena únicament en fa trenta. Tanmateix, el temps que separa l'una de les altres dues no és determinant perquè la condemna moral de les tres no sigui idèntica. En canvi Garzón "alabat sia Déu, d'altra banda!" allarga la mà per agafar Pinochet o Cavallo, mentre que el govern espanyol "cap govern a partir de la reinstauració democràtica" no ha tingut el valor de reconèixer amb veu alta que l'afusellament de Companys va ésser un assassinat. Garzón ha acusat Cavallo de genocidi, terrorisme i tortures.

Molt bé! Serrano Suñer va ésser ministre de Governació de l'any trenta"set a l'octubre del quaranta, l'època en què, a l'Espanya feixista, es produïren el major nombre de conculcacions de la dignitat humana, entre ells l'assassinat de Companys. A més a més, Serrano, va ésser prohitlerià, i Franco sols se'l pogué llevar de davant quan acabà la guerra europea amb el triomf dels aliats. Tanmateix la democràcia no sols no li va demanar comptes, sinó que aprofitant"se de l'eufòria de l'esperit de la transició, va publicar les seves memòries amb pròleg d'un escriptor comunista. Si no ha mort, Serrano viu a qualque indret de la província de Cadis. I n'hi ha molts d'altres com ell que encara viuen.

No cal engarjolar"los com a Cavallo, perquè no els engarjolàrem quan tocava. Però cal corregir els errors dels llibres d'història, si més no perquè la ignorància no ens faci contradictoris. Heus ací que mentre el govern espanyol cerca excuses per no reivindicar la figura de Companys, l'ajuntament de Palma troba raons per a mantenir el nom de Franco a una plaça pública. Per afegitó, Garzón ens manté oberta la ferida de la memòria. Aquest tal Cavallo que vol engarjolar de totes totes, és el prototip d'un personatge que ha estat corrent entre nosaltres.