Neil Postman, un dels cappares dels profetes contra l'omnipresència de la tecnologia, és a dir, del que en diuen neoluddisme, considera Sir Francis Galton com un dels fundadors de l'organització social que la tecnologia ha creat i en la qual, si fa no fa, vivim. Tecnòpoli és el nom que Postman dóna a aquesta casta d'organització, i és el títol a un llibre que està dedicat a descriure i blasmar a plaer la mateixa Tecnòpoli. La gran culpa de Galton, cosí bo d'en Darwin, el de l'evolució de les espècies, rau en la seva fal·lera per comptar i mesurar tot el que fóra comptable o mesurable i, fins i tot, coses que no ho fossin. Galton estava convençut que l'estadística era una eina indispensable per al que ara en deim ciències socials i va ser un dels primers a treure les probabilitats i les estadístiques de les taules de joc i de les estrelles on, comptat i debatut, havien estat confinades pels matemàtics que les havien començat a desenvolupar. Galton va crear un laboratori d'antropometria, dedicat a mesurar i guardar tota casta de dades relatives a mesures del cos humà: color del cabell, dels ulls, alçades, llargades dels braços, de les cames, i un llarg etcètera que inclou fins i tot el nombre de vegades que les persones parpellejaven mentre escoltaven una conferència. Tot això sense oblidar que, també amb una metodologia exemplar, va fer un mapa de la bellesa de la Gran Bretanya: duia sempre les dues butxaques plenes de targes de colors diferents, i cada vegada que es creuava amb una dona, en treia una de la butxaca esquerra o dreta segons que la interfecta fos bonica o no. D'aquesta manera va arribar a la conclusió que Londres tenia la major concentració de dones boniques i que Aberdeen era la zona on aquesta proporció era la més petita.

La major obsessió de Galton era, però, demostrar que el talent i la intel·ligència eren característiques hereditàries i per això és blasmat per molts, ja que alguns aspectes de les seves teories varen inspirar els nazis. Però el que és ben cert és que l'ús que va fer de l'estadística, a més de provar que l'herència no era determinant, va servir per establir un principi general, conegut com el de la regressió a la mitjana i que ve a significar que, pam envant, pam enrere, estam comdemnats a la més absoluta de les mediocritats ja que, el que va descobrir és que, a la llarga, les desviacions de la mitjana s'autocorregeixen per retornar-hi. Aquest principi explica per què el món no està format només per gegants i nans, ja que si aquesta llei no funcionés, de progenitors grans només naixerien fills grans i de progenitors petits només sortirien descendents petits. L'efecte de tots els avantpassats, que es pot quantificar a través de la mitjana, és decisiu i d'aquí que és produeixi la regressió. I això s'aplica a les lleis de l'herència, tant si parlem d'humans com d'albercocs. Galton, més conegut pels psicòlegs que pels matemàtics, va fer d'altres contribucions, entre les quals cal destacar la descoberta que, a diferència del que passa amb les altres parts del cos humà, la configuració d'empremtes dactilars no canvia amb el creixement, fet que encara avui és aprofitat per totes les policies del món per desemmascarar delinqüents.

La fal·lera per comptar coses que tenia Galton el va dur a publicar, l'any 1872, un article en el qual emprava mètodes estadístics per determinar l'eficàcia de les pregàries. El mètode emprat per Galton era ingenu però eficaç. Va analitzar el percentatge de supervivència més enllà dels trenta anys dels mascles de diversos col·lectius: la família reial, clergat, militars de terra i de marina, aristòcrates, comerciants, científics i literats, missers i artistes. D'aquesta anàlisi va observar que no hi havia diferències gaire significatives entre els percentatges dels diversos grups, ja que tots estaven devers el 67%. Però va observar, amb finesa, que la família reial tenia el percentatge sensiblement inferior: un escadusser 64% i com que en aquell temps era costum acabar totes les oracions amb un «Llarga vida al rei (o a la família reial)» va concloure que resar no tenia gaire eficàcia i, en tot cas, era certament contraproduent. Deixarem per un altre dia els comentaris que li inspiraren el fet que el clergat, amb més d'un 70%, fos el col·lectiu que tenia més longevitat. Tanmateix Galton no va ser l'únic que féu servir l'estadística i la probabilitat amb objectius tan peregrins, justament fou un capellà, Bayes, el que va descobrir la fórmula que du el seu nom per a les probabilitats condicionades mentre intentava demostrar matemàticament l'existència de Deu. I nosaltres que en tenim prou comptant quantes pàgines hi ha a Internet!