Neil Postman, un dels cappares dels profetes contra
l'omnipresència de la tecnologia, és a dir, del que en diuen
neoluddisme, considera Sir Francis Galton com un dels fundadors de
l'organització social que la tecnologia ha creat i en la qual, si
fa no fa, vivim. Tecnòpoli és el nom que Postman dóna a aquesta
casta d'organització, i és el títol a un llibre que està dedicat a
descriure i blasmar a plaer la mateixa Tecnòpoli. La gran culpa de
Galton, cosí bo d'en Darwin, el de l'evolució de les espècies, rau
en la seva fal·lera per comptar i mesurar tot el que fóra comptable
o mesurable i, fins i tot, coses que no ho fossin. Galton estava
convençut que l'estadística era una eina indispensable per al que
ara en deim ciències socials i va ser un dels primers a treure les
probabilitats i les estadístiques de les taules de joc i de les
estrelles on, comptat i debatut, havien estat confinades pels
matemàtics que les havien començat a desenvolupar. Galton va crear
un laboratori d'antropometria, dedicat a mesurar i guardar tota
casta de dades relatives a mesures del cos humà: color del cabell,
dels ulls, alçades, llargades dels braços, de les cames, i un llarg
etcètera que inclou fins i tot el nombre de vegades que les
persones parpellejaven mentre escoltaven una conferència. Tot això
sense oblidar que, també amb una metodologia exemplar, va fer un
mapa de la bellesa de la Gran Bretanya: duia sempre les dues
butxaques plenes de targes de colors diferents, i cada vegada que
es creuava amb una dona, en treia una de la butxaca esquerra o
dreta segons que la interfecta fos bonica o no. D'aquesta manera va
arribar a la conclusió que Londres tenia la major concentració de
dones boniques i que Aberdeen era la zona on aquesta proporció era
la més petita.
La major obsessió de Galton era, però, demostrar que el talent i
la intel·ligència eren característiques hereditàries i per això és
blasmat per molts, ja que alguns aspectes de les seves teories
varen inspirar els nazis. Però el que és ben cert és que l'ús que
va fer de l'estadística, a més de provar que l'herència no era
determinant, va servir per establir un principi general, conegut
com el de la regressió a la mitjana i que ve a significar que, pam
envant, pam enrere, estam comdemnats a la més absoluta de les
mediocritats ja que, el que va descobrir és que, a la llarga, les
desviacions de la mitjana s'autocorregeixen per retornar-hi. Aquest
principi explica per què el món no està format només per gegants i
nans, ja que si aquesta llei no funcionés, de progenitors grans
només naixerien fills grans i de progenitors petits només sortirien
descendents petits. L'efecte de tots els avantpassats, que es pot
quantificar a través de la mitjana, és decisiu i d'aquí que és
produeixi la regressió. I això s'aplica a les lleis de l'herència,
tant si parlem d'humans com d'albercocs. Galton, més conegut pels
psicòlegs que pels matemàtics, va fer d'altres contribucions, entre
les quals cal destacar la descoberta que, a diferència del que
passa amb les altres parts del cos humà, la configuració
d'empremtes dactilars no canvia amb el creixement, fet que encara
avui és aprofitat per totes les policies del món per desemmascarar
delinqüents.
La fal·lera per comptar coses que tenia Galton el va dur a
publicar, l'any 1872, un article en el qual emprava mètodes
estadístics per determinar l'eficàcia de les pregàries. El mètode
emprat per Galton era ingenu però eficaç. Va analitzar el
percentatge de supervivència més enllà dels trenta anys dels
mascles de diversos col·lectius: la família reial, clergat,
militars de terra i de marina, aristòcrates, comerciants,
científics i literats, missers i artistes. D'aquesta anàlisi va
observar que no hi havia diferències gaire significatives entre els
percentatges dels diversos grups, ja que tots estaven devers el
67%. Però va observar, amb finesa, que la família reial tenia el
percentatge sensiblement inferior: un escadusser 64% i com que en
aquell temps era costum acabar totes les oracions amb un «Llarga
vida al rei (o a la família reial)» va concloure que resar no tenia
gaire eficàcia i, en tot cas, era certament contraproduent.
Deixarem per un altre dia els comentaris que li inspiraren el fet
que el clergat, amb més d'un 70%, fos el col·lectiu que tenia més
longevitat. Tanmateix Galton no va ser l'únic que féu servir
l'estadística i la probabilitat amb objectius tan peregrins,
justament fou un capellà, Bayes, el que va descobrir la fórmula que
du el seu nom per a les probabilitats condicionades mentre
intentava demostrar matemàticament l'existència de Deu. I nosaltres
que en tenim prou comptant quantes pàgines hi ha a Internet!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.