Segons ens informa una estadística, els balears som dels espanyols que més empreses cream, encara que també dels que més en liquidam. Aquest dinamisme empresarial serà segurament motiu d'orgull per a tot aquells que sospiraven, com deien els entorns, en convertir les Balears en quelcom molt semblant a Califòrnia. I si ho pensam bé, la veritat és que ens hi estam aproximant bastant. Per ventura no exactament al que deu ser Califòrnia, però sí al que sembla ser el tret sociològic més característic de la societat nord-americana: que aquell que no és empresari és perquè no vol, que aquell que és pobre és perquè s'ho té ben merescut.
Juntament amb la notícia comentada, se'ns informava el mateix dia que la cadena Sol ha comprat un altre grup d'hotels, per valor d'uns 60.000 milions, convertint-se en la desena cadena hotelera en importància, a tot el món; la qual cosa també ens fa treure pit, de l'orgull que sentim que els nostres empresaris siguin tan llests. En aquest sentit, no fa gaire, la batlessa de Calvià, que encara pertany a un partit que s'anomena socialista, convertia els grans emrpesaris turístics illencs, com Gabriel Escarrer, «en els nostres bills gates». El Govern, que es diu progressista, té com a nord de la seva actuació tractar amb cotó els epresaris perquè són, diu, el «teixit» de la societatt, com si fossin una espècie d'ànima transcendent que defineix espiritualment el «país». Els membres del Govern perden l'oremus per poder aparèixer fotografiats devora qualsevol empresari que sigui una mica important. Els mitjans de comunicació donen més importància a tot allò que faci referència a l'activitat empresarial i econòmica, que no a qualsevol altre àmbit social... En resum, estam creant la nostra adaptació del mode de vida americà: l'única referència d'èxit són els doblers, la personificació dels qual són els empresaris. Quasi tots estam caient en el mateix discurs, tan profundament progressista, tan profundament conservador. Així, no és estrany que en aquest any, llarg, de nou govern, pretesament progressista, els intents de canviar substancialment els missatges que es llancen cap a la ciutadania hagin brillat per la seva absència. Quines són les grans preocupacions? Ecotaxa, dessaladores, carreteres, subvencions als terratinents i als empresaris, queixes egoistes perquè no volem que els nostres imposts servesquin als peninsulars que els necessiten (en perfecta sintonia amb les queixes del sectors conservadors francesos, britàncis i alemanys perquè els seus imposts serveixen per subvencionar els vagos espanyols), avions, gestió empresarial indígena de l'aeroport, turisme... és a dir, economia. El Govern actua en conseqüència amb la societat. Tot per a l'economia. I en aquesta concepció de la vida tan economicista, lògic és que els empresaris siguin els referents socials. Qui no vol ser empresari és un element perillós. Vaja, que els aproximadament 770.000 balears que no som empresaris, no som més que una nosa. A poc a poc anam sabent quin «país» és aquest, que ens estan creant. A veure si algun d'aquests conversos a l'economicisme ens il·lustra aviat publicant el llibre de referència que substituesqui el de Josep Melià. Per saber qui som, ara. «Nosaltres els empresaris», el podria titular.
