Durant uns anys vaig ser un assidu participant a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Són uns anys que record amb nostàlgia per les intenses experiències que hi vaig viure i perquè, des d'aleshores, diverses circumstàncies m'han impedit tornar-hi.

Quan l'altre dia vaig llegir a Diari de Balears que una cinquantena de joves mallorquins partien cap a Prada per participar en la seva XXXII edició no vaig poder evitar desenterenyinar el racó de la meva memòria on hi ha guardades un munt d'imatges del que hi vaig viure: dels cursos en què vaig prendre part, de les amistats que hi vaig fer o, simplement, de les caminades pels carrers de la població xerrant amb qualcú que havia acabat de conèixer.

Anar a Prada és una experiència que aconsellaria a tots els joves. I el que més hi destacaria és la intensa normalitat que s'hi respira. Enllà hi ha gent vinguda de tota la geografia dels Països Catalans, des del País Valencià fins a la Catalunya Nord i des de la Franja d'Aragó fins a l'Alguer. Tothom té clar quina és la seva llengua i l'empra amb el seu accent particular, sense que per això hi hagi cap problema de comunicació. És més, el simple fet de parlar amb persones de les més diverses comarques t'ajuda a ampliar els teus propis coneixements i a valorar positivament la riquesa que representa per al nostre idioma la diversitat de parlars que conté.

I tot això mentre pots seguir cursos de gairebé totes les matèries impartits per professorat de gran prestigi dins el món universitari.
Tanmateix, la gran quantitat d'activitats de tota índole converteixen l'UCE en molt més que una universitat convencional, ja que diàriament s'hi organitzen tallers, concerts, sessions de cinema, conferències, debats, homenatges, qualque excursió... que són caires culturals que habitualment no es poden trobar en una típica universitat. I el que de veritat crida l'atenció a qualsevol és que tot, tot, es fa en català amb autèntica normalitat. Allà et sents realment al teu país i prens consciència que no és aquella Terra Inexistent, com qualcú la va batiar, sinó que és quelcom real que batega fluixet, però que viu amb ganes de mostrar-se amb tota la seva extensió quan se li ofereix l'oportunitat. Aquest crec que és l'atractiu de Prada, la capacitat que s'hi troba de sentir-se més a casa que mai, envoltat d'amics de tota la vida que has conegut fa dos dies i que comparteixen amb tu unes inquietuds i una visió de la societat que, fins aleshores consideraves extraordinàries, no perquè les trobassis estranyes o estrambòtiques, sinó perquè la realitat del carrer et demostrava, dia darrere dia, que molt poca gent les tenia assumides. Per això, quan trobes companys amb qui poder parlar i dir el que penses sense que et mirin d'una manera rara, sinó tot el contrari, carregues les piles fins al curs següent i arribes a la conclusió que no vas tan desencaminat com t'havien fet creure.