Que els nostres hotelers reconeguin que per a assegurar-se una explotació màxima del seus negocis rebaixaran els preus de les estades turístiques, és la constatació de fins a quin punt estan disposats a sacrificar tot el que sigui (dels altres) per mantenir els beneficis (seus). Tants d'anys de sentir a dir-los que sí, que estaven d'acord que hem arribat a la saturació, que no podem seguir així, que hi ha un excés d'oferta de places hoteleres, que millor manco turistes que gastin més que seguir cercant més turistes que gastin poc... i quan a la fi hi ha una conjuntura més o manco adequada per posar-se a discutir amb el Govern, que suposadament està per la labor, per com enfocar els pròxims anys i la possible reordenació de l'oferta, van i fan allò que sempre han fet: rebaixar els preus per intentar omplir els hotels com sigui fins a la tardor. Al capdavall, el missatge que llancen a la ciutadania és molt simple: aquí no hi ha més model que el seu. El tradicional: beneficis empresarials que per anar bé han de presentar una progressió exponencial, mentre que els beneficis socials basta que tenguin, en el millor dels casos, una progressió aritmètica, amb l'afegit d'un consum també exponencial de recursos. L'actitud dels hotelers revela quin tipus de «teixit empresarial» tenim. Els nostres empresaris turístics duen dècades de beneficis immensos, però no en tenen prou. No els basta seguir guanyant. Han de seguir guanyant cada any més, i més, i més, encara que sigui explotant de forma terminal un sistema econòmic que, com el balear, està arribant al límit. No estam parlant de la necessitat d'aprofitar uns anys bons per intentar recuperar anteriors exercicis catastròfics, la qual cosa seria comprensible. No. Quan els nostres empresaris turístics volen allargar la temporada a preus baixos, ho fan perquè si no deixarien de guanyar una mínima part de beneficis en relació als que tengueren l'any passat. Això, tenint en compte que estam parlant d'una planta hotelera que en la seva immensa majoria ja està amortitzada fa anys. El resultat és així de clar. Perquè els nostres empresaris hotelers puguin seguir tenint beneficis creixent necessiten un model basat en l'explotació intensiva: com més places i més temps ocupades, millor. El que importa és que el guany per plaça existesqui, encara que sigui poc, i que els costos, sobretot laborals, siguin baixos. Per això requereixen de mà d'obra barata, i no passa res si està poc qualificada o no hi està gens. Res no els interessa, a no ser els seus beneficis. I bé està que sigui així. El problema és que aquest model d'explotació entri en contradicció amb els beneficis i interessos del conjunt de la societat. I s'hi està arribant. Quan el Govern intenta posar les mínimes bases per mirar d'ordenar el model de creixement i quan les veus econòmiques més prestigioses, com la de Miquel Alenyà, demanen increment de preus, els nostres hotelers els abaixen. És tota una galtada, afegida a l'oposició a l'ecotaxa, cap al Govern. Amb empresaris com aquests, el «país» que vol fer el Govern té una crisi, profunda: la mera existència d'aquesta classe empresarial.