Quedar-se calb és una benedicció de la qual disfrutam més del cinquanta per cent dels homes, uns a partir de la quarantena i bastants abans. És un tema de conversa inesgotable que molta gent aprofita al llarg de tot el procés alopècic. La caiguda comença en soledat i només en pot gaudir un mateix mentre fas colzes i les pàgines del llibre queden farcides de filaments pilosos; quan t'aixeques al matí i trobes un congrés de pèls damunt el coixí celebrant la seva inesperada llibertat; quan et dutxes, t'eixugues, et pentines i trobes els cadàvers a la banyera, la tovallola i la pinta. Hi ha dies en què penses que seria molt millor afaitar-te el cap i acabar d'una vegada per totes amb aquest lent suïcidi col·lectiu. Perruquers, bruixots i dermatòlogues et col·loquen a preu d'or les seves cares pòcimes miraculoses de sentors pestilents perquè t'enfanguis el cap abans d'anar a dormir i t'aixequis mig ofegat al matí. Ni minoxidil ni brebatges ni pastilles, no hi ha res a fer: sembla que cada pèl té assignada una data de caducitat i la complirà inexorable. I arriba el dia que la teva alopècia s'estrena i convida el seu primer comentari. Tens el pressentiment que ha de passar perquè el teu interlocutor no pot evitar mirar-te a la closca. Els seus ulls intenten centrar-se en els teus, però una força misteriosa els desvia cap amunt. Llavors, complert aquest ritual inconscient, arriba la frase: «Clareges, eh!», «Que has notat que perds cabell!», «Ei, tio, ha, ha, t'estàs quedant calb!». I t'ho diuen amb un somriure, amb tota l'amabilitat del món, contents de donar-te la notícia i ben fort perquè ho senti tot el bar. Aquesta és la primera fase. Llavors arriba la segona, la dels acudits fàcils. Una calba incipient dóna per a molt, sense ànim de desmitificar, tant o més que el nas del Cyrano. A alguns, si estàs d'humor, t'hi apuntes i, fins i tot, els fas tu, però d'altres sonen malament, sonen a insult. Però la persona que ho ha dit mai no el reconeixerà com a tal i et tractarà de susceptible i/o acomplexat si li fas notar que ha estat un comentari desafortunat. Llavors, si l'agafes i li comentes quelcom com ara la grandària de la seva panxona o que convendria que es depilàs el bigot amb la mateixa gràcia que ho ha fet ell o ella, el cabreig està assegurat. Per ventura els amics íntims sí que s'atreveixen a riure-se'n d'algú que és petit, que té la cara marcada per l'acné, el cul o els pits grans, un ull independentista, una cama més curta que l'altra... però sempre ho faran amb la pretesa complicitat de l'afectat. Només els alopècics però tenim el favor del públic en general. Així com amb altres trets de l'aperença física considerats per la societat com atípics, la majoria hem après a ser educats i no fer-los notar en públic, amb l'alopècia sembla que no és així. Tothom està autoritzat a comentar-nos l'estat de degradació de la nostra cabellera i ai de tu com t'ho agafis malament. Superada la segona fase de cofolla alegria popular per la imminència de la deforestació total de la nostra testa, arriba la tercera ja definitiva. El procès alopècic acaba i aparcam la nostra imatge sense gaires pèls al crani dins la quotidianeïtat. La major part de la gent ja ni se'n recorda que un dia vares tenir tants cabells com el cantant d'Oasis, en Lenny Kravitz o en Camilo Sexto. Però sempre hi ha aquella persona excepcional que continua aprofitant la teva alopècia com a tema de conversa. Gràcies a tots, senyors i senyores excepcions, pel vostre interès i no passeu gens d'ànsia, algun dia en podrem parlar en igualtat de condicions i compartir experiències, sigui a partir dels quaranta o d'aquí cent anys. C'est la vie.