Per a les víctimes del terrorisme, pot semblar impertinent l'esforç de mantenir el cap fred i ser objectius. En qualsevol cas, aquesta és l'obligació de les institucions. Ara, però, el govern espanyol ha practicat l'oportunisme més groller en detriment de les mínimes exigències de coherència. I la primera impostura és la seva insistència en els aspectes morals del conflicte. Les conviccions morals, per ser tals, han de ser constants i no dependre de modes o interessos, però els estats ho volen ignorar i ho sotmeten tot a l'electoralisme i a l'eficàcia mediàtica. I, tanmateix, allò que passa al País Basc no té la simplicitat que intenta reflectir la propaganda. Els independentistes armats, tant si són cubans (1898), com si són algerins (1960), palestins, irlandesos, bascs o txetxens, han estat tractats de delinqüents comuns, bandits o terroristes pels governs respectius. Per això, quan va arribar el molt escrupolós senyor Putin, es va posar immediatament d'acord amb l'escrupolós senyor Aznar sobre les excel·lències de les respectives polítiques antiterroristes i sobre les analogies que hi ha entre el problema basc i el problema txetxè. Tot des de la immaculada legitimitat dels estats. Encara més: el senyor Aznar ha assistit compungit i solidari als funerals per les víctimes d'ETA i s'ha indignat davant tanta crueltat. El problema (problema per a la coherència política, no per al senyor Aznar) és que, poques hores després dels funerals, se n'ha anat a Alger en visita oficial i, en arribar, no se li ha acudit altra cosa que dipositar un ram de flors als «Màrtirs de la independència». És a dir, als terroristes que aconseguiren els seus objectius fent esclatar bombes dins els mercats, bars, autobusos i escoles d'Orà i Alger: les seves víctimes innocents es compten per milers. Les atrocitats d'ETA són modestíssimes al costat de la violència que va exercir l'FLN damunt la població civil. Els atemptats, allà, no eren setmanals ni diaris, sinó que n'hi havia cada minut. I no ha passat més que un dia entre el funeral per unes víctimes i l'homenatge a uns botxins. Si acceptam l'autodomini i el pragmatisme de l'home d'estat, no podem admetre la sinceritat de l'home sensible que diu compartir el dolor amb els afectats. Més aviat tot fa pensar en una utilització partidista i despietada de la violència etarra en profit de l'executiu espanyol. Durant la passada legislatura, va guanyar moltes adhesions amb una postura rígida de persecució policial a una organització que no produïa més que un terrorisme de baix nivell. La treva va ser un cop inesperat per a aquesta estratègia perquè evidenciava massa clarament que l'objectiu del govern no era la pau, sinó la liquidació de l'independentisme, tant si era pacífic com violent. Les bombes, però, varen reaparèixer abans de les eleccions i varen donar la majoria absoluta al PP. Ara, la intensificació de la violència li pot fer el gran favor de radicalitzar les opcions i, consegüentment, proporcionar-li un substanciós increment de vots, especialment a Euskadi (per això exigeix que les eleccions s'avancin). Paradoxalment, ETA pensa això mateix, i que, com ha passat a Irlanda, l'estat no suportarà tants d'atemptats. Una cosa, però, és clara: si tots dos creuen que, de moment, les bombes els afavoreixen, hi haurà més bombes.