Hem perdut, rient rient, un bé d'interès cultural de primera magnitud, sense que les institucions hagin fet res per evitar-ho. Al contrari, són en gran part responsables de la pèrdua. Es tracta de la comunicació per la paraula, sense ordre del dia. Xerrar per xerrar: és com sovint sorgeixen idees més o menys practicables, o suggestives, com es corregeixen històries, se subratllen records, vés a saber què. Per ventura una de les ocupacions més nobles és la de xerrar amb les persones. Molt possiblement el temps més ad hoc sigui ara, les nits d'estiu, després de jornades d'infructuosa recerca d'una mica d'aire respirable. Quan la nit du la fresca, sembla com si els esperits estiguessin més predisposats a la comunicació desinteressada. La gent de la meva edat guardam tots memòria encantada de vetlades estiuenques a la fresca. No les organitzava ningú, ningú no ens deia que dissertàssim sobre res, era qüestió de gronxar-nos lleument en un balancí i deixar anar la conversa com qui fa tertúlia amb les estrelles. Res més. I, tanmateix, aquelles vetlades ens han deixat records immarcescibles, d'aquests que associam als temps que formen els paradisos perduts. Bé, més o menys era això.
La democràcia no té la culpa de res. La culpa de tot es reparteix entre l'estultícia i la maldat humanes. No tornarem una vegada més a intentar avaluar els mals de l'estultícia i els de la maldat, però sí que hauríem de desestimar per sempre més la culpabilitat de la democràcia en aquests afers. Si de cas, la democràcia és el sistema polític en el qual l'estultícia troba menys impediments per dur a terme la seva tasca devastadora. L'estultícia humana no distingeix entre el dia i la nit, però potser sí entre hivern i estiu, i és en aquest darrer temps quan es propaga com un mal constipat o una gastritis. S'encarna en moltes formes d'acció cultural, però, sobretot, en activitats culturals a la fresca. La música i el cinema són les arts més afectades per la seva voracitat. No és millor escoltar la música en un auditòrium? No és millor veure el cine en una sala de cine? Naturalment que sí. Per què s'organitza tant d'akelarre cultural a la fresca? Simplement, per pur horror vacui, per por a aquest temps en què les persones podem, no ja parlar, sinó xerrar, del que sigui, en una porxada o sota les estrelles. Ho volen evitar a tota costa. I, a fe de Déu, que costa, i molt, impedir que parlem tranquil·lament a la fresca. Els pressupostos reben cada sacsejada que no vegis.
