Matas perseguint Antich

De sempre, quan un ministre (d'UCD, socialista o conservador) visitava Balears solia rebre peticions dels seus correligionaris per fer-se la foto amb ell. Immortalitzar-se amb un ministre o una alta autoritat era, és, automàticament sinònim de ser qualque cosa. És la forma de llançar l'implícit missatge a la provinciana societat mallorquina-balear que es tenia, es té, fil directe amb el poder, el de Madrid, que és el que es tem i admira des d'aquí. Quan Adolfo Suárez o un ministre centrista venia a l'arxipèlag es deixava fotografiar amb el poder local centrista, Jeroni Albertí i d'altres. Quan Felipe González venia, feia el mateix amb els dirigents del PSOE illenc. Quan Josep Borrell es desplaçava per inaugurar el que fos, Margarita Nájera sempre apareixia a devora, a les fotos... Però Jaume Matas ha canviat completament el sentit de la foto. Ara el ministre ve cada cap de setmana i regala la seva augusta presència no només a cada festa o fira de cada poble, i als seus batles i regidors, sinó que cerca inevitablement Antich. No importà el perquè, ni el com, ni amb qui, ni si té sentit la seva presència o si esser-hi és tant com fer allò que es fa fora del test. Basta que Antich hi hagi de ser, o que hi podria ser, que el ministre apareix. N'hi ha que pensen que tot respon a una estratègia mediàtica de campanya electoral perquè Matas deu voler ser candidat autonòmic el 2003. És possible, però suposant que així fos, la veritat és que el dissenyador de la campanya no coneix gens bé la sociologia mallorquino-balear. A ulls de la majoria dels ciutadans la repetició de la foto produeix una trasmutació de la imatge del poder: si a la primera era l'important senyor ministre que riu acompanyat d'Antich, a la que fa tres mil el missatge ja s'ha convertit en n'Antich el president, acompanyat per en Matas, aquell que sempre riu i que ara és ministre. Clar que aquestes subtileses de la sociologia illenca no és gens segur que Matas les entengui. També podria ser, però, que aquesta orgia de somriures dominicals per a la foto del dilluns respongui a una altra motivació: ja n'hi ha que diuen que en realitat tot és explicable simplement per una irrefrenable necessitat psicològica de perseguir Antich: ja que aquest li llevà la seva cadira, ara l'altra creu que així li rebenta les fotos. Sigui bona una o l'altra de les versions (no necessàriament incompatibles), el que és segur és que Matas segueix necessitant, igual que quan era president, una immersió en sociologia illenca que el faci ser capaç d'entendre la diferència entre sortir a una foto perquè s'és cosa i cercar ser cosa a través de milers de fotos. No és el mateix. Aquí, almanco.