Fa uns dies el senyor Chirac, president de l'Estat francès, llançava la seva proposta de redactar una constitució per a la Unió Europea. Si bé és cert que, després d'haver llegit les seves matisacions posteriors em vaig sentir un poc decebut, no puc negar que vaig rebre la notícia amb satisfacció.

La Unió Europea és una entitat que ha anat creixent cada vegada més i s'ha anat dotant, a mesura que l'ha necessitat, d'un complex trenat burocràtic. No ha crescut, emperò, de la mateixa manera la seva capacitat de presa de decisions polítiques i per això, moltes vegades ens trobam amb uns mecanismes molt més lents que qualsevol altra administració a l'hora d'adoptar mesures que s'haurien de prendre molt més ràpidament. Exemples n'hi ha molts. Un dels més comentats des de ja fa uns quants mesos és el del conveni de pesca amb el Marroc. Les negociacions varen començar tot just es va haver acabat la vigència del conveni anterior, quan, des del meu punt de vista, aquesta era la data màxima per tenir"lo ja signat.

Una constitució podria resoldre aquest tipus de problemes? Tal vegada sí, tal vegada no. Però el que és clar és que l'obertura d'un procés constituent permetria posar damunt la taula moltes de qüestions per al debat que, forçosament, hauria de conduir a un aclariment del tot necessari. Tanmateix jo voldria dir-hi la meva sobre un aspecte del funcionament actual de la Unió que crec que seria susceptible de canviar i que, possiblement, seria un dels que s'haurien de debatre en el moment que es discutís la hipotètica redacció de l'esmentada constitució. Una de les diferències entre la Comissió Europea i qualsevol altre poder polític que coneguem "Govern de l'Estat, Govern de les Illes Balears, Consell Insular, ajuntaments..." és que els seus membres no pertanyen a un únic partit polític o a una coalició de partits, sinó que, bàsicament, ho fan en representació de quotes territorials, sense tenir en compte que poden defensar ideologies totalment oposades. Aquest, per a mi, és un dels principals obstacles per poder crear un executiu europeu plenament operatiu. Així, per exemple, a l'Estat espanyol li corresponen dues carteres. Fins ara aquestes sempre han estat ocupades per un representant del PSOE i un altre del PP. És possible que aquestes dues persones siguin capaces de consensuar polítiques comunes a Europa quan sabem que defensen models socioeconòmics prou distints que aquí mai no han pogut conjuntar?

El més lògic seria que la Comissió Europea es formàs com qualsevol altre govern democràtic. Una vegada celebrades les eleccions europees, la força o forces majoritàries dins el Parlament haurien de ser les encarregades de formar el govern. D'aquesta manera podria existir una comissió europea de dretes, amb comissaris, posem per cas, dels grups democristià i liberal o, una d'esquerres, amb comissaris socialistes, comunistes i verds, amb programes prèviament pactats entre els partits integrants de la coalició, però no una Comissió Europea que fos un torcebraç continu entre els distints interessos estatals, com ho és avui. La línia política a seguir estaria molt més definida i podria ser molt més coherent amb ella mateixa del que és actualment. Les decisions es prendrien més ràpidament i d'una manera molt més àgil, sense que el nacionalisme dels estats boicotejàs una i altra vegada el més que necessari consens.